Fuensanta Herreras i el seu marit, Mauro García, van arribar junts a Sabadell a principis dels anys 60 del segle passat i van treballar colze a colze tota la vida. Aquest matrimoni nascut a Valladolid l’any 1935 va morir amb només dos dies de diferència a l’Albada en el pic de la crisi del coronavirus. Junts fins la incineració.
Mauro García va néixer el 19 de gener de 1935, a Mota del Marqués, província de Valladolid. A només cinc quilòmetres, al municipi d’Adalia, ho va fer gairebé vuit mesos després, el 17 d’agost de 1935, qui al cap d’uns anys acabaria sent la seva dona, Fuensanta Herreras. Es van conèixer de joves, van festejar, es van casar i, encara a Castella, van tenir el seu primer fill. Però Mauro tenia un germà a Catalunya, i no li anava malament. Van provar sort. “El meu pare sempre deia que havia arribat a Catalunya amb 500 pessetes a la butxaca”, recorda ara la seva segona filla, Mari Paz, qui ja va néixer a l’antiga Maternitat del carrer Illa. Com en molts matrimonis de l’època no hi havia temps per aficions. Feina, molta, tota la del món, i família. I en el cas de Mauro celebrar els gols del Real Madrid. Però treballant i criant els fills “van i vam ser molt feliços”, diu la filla.
El caràcter tenaç del matrimoni i una mare “molt venedora” els van portar ràpidament a tenir un petit negoci en un barri que s’aixecava a tota velocitat: Ca n’Oriac. Van llogar un local i van obrir una bodega a l’avinguda de Matadepera, quan Ca n’Oriac es començava a configurar com no gaire més que una carretera llarga i desordenades cases aixecades els caps de setmana a l’altra banda de la via del tren. ‘Aquí acaba Sabadell’. “El meu pare feia dos torns: per una banda treballava en una empresa tèxtil al riu i per altra completava la jornada a la bodega, que portava sobretot la meva mare. El pare pujava el gel a la bodega en carro des de la Concòrdia cap amunt. El setembre de 1962, una data marcada en vermell a la història de la ciutat (ho serà la primavera del 2020 també) Mauro “es va salvar pels pèls” de ser empassat per un Ripoll desbordat. “Sort que el van avisar, li va anar de molt poc”, recorda la filla.
Al cap d’un temps, l’home va deixar l’empresa. I el matrimoni va deixar la bodega. La va convertir en una botiga de roba. Després van començar a vendre també als mercats ambulants de la ciutat. 50 anys després, el fill encara va pels mercats de la ciutat i la filla té la seva pròpia botiga, prop de l’església del Sagrat Cor. Fins la seva mort, tant Mauro com Fuensanta, que ja tenien sis nets i 13 besnéts, es passaven les hores acompanyant-los i ajudant els fills: “La meva mare era la líder. Ho ha estat de tota la família. Ho venia tot. I el meu pare sempre estava al seu costat, una mica al darrera. Tant hi anava al darrera que només va viure dos dies més que ella”.
Fuensanta Herreras, amb 84 anys, va estar ingressada poc abans de la crisi de la Covid-19 a l’Albada perquè tenia líquid als pulmons. Es va recuperar, li van donar l’alta i va marxar a casa, on vivia amb el seu marit. No cal dir que encara es valien per si mateixos.
“Però al cap d’uns dies es va començar a trobar malament i a tenir febre. Després ell va començar igual. I ja tot va anar molt ràpid. Els vam portar al Taulí el 6 d’abril i els van ingressar a l’Albada l’endemà. El 8 d’abril la mare ja estava molt malament. Tant que la van sedar. Vam poder entrar a l’habitació i d’un en un ens vam poder acomiadar d’ells. La meva mare va morir el dia 10. El meu pare estava al costat. A l’altre llit. Ho va veure tot, donant-li la mà. Els dos van estar junts fins el final. Dos dies després va morir ell. Et sents tan impotent! Sents tristesa, ràbia, impotència. Ells tenien vida. Encara tenien vida per davant”.
Mauro Garcia i Fuensanta Herreras van ser incinerats junts. Després de tenir durant més de mig segle una botiga a Ca n’Oriac, eren molt coneguts a la zona nord de Sabadell. La família ha obert una pàgina en el seu record a Facebook: ‘Memoria a Fuensanta & Mauro‘.