Valentín Díaz Gil

Valentín Díaz: l’orgullós pare de família que gaudia al càmping de Malgrat

Després d’una vida de treball i família, Valentín Díaz Gil gaudia com ningú al càmping Els Pins de Malgrat de Mar on des de feia 40 anys passava llargues temporades i mantenia moltes amistats. Es disposava a començar la temporada, com sempre, encara al final de l’hivern. El 6 de març va estar a Malgrat preparant-ho tot. Després de les tempestes, havia entrat aigua al mòdul i el càmping estava bastant deteriorat. L’endemà, però es va trencar el fèmur iniciant un seguit de desgràcies que van acabar amb la seva vida per la Covid-19 el 27 de març. 

Amb el fèmur trencat, Valentín Díaz va estar més de dos dies a les urgències del Taulí i va ser ingressat a la planta 6 de l’hospital. Però poc abans de ser operat li van trobar una greu pneumònia sense relació amb el coronavirus. Ja havia patit anteriorment aquesta infecció. Però aquesta era molt greu, van dir els metges. Durant dues setmanes ho va passar molt malament en un hospital que començava a rebre els cops de la pandèmia sense material de protecció. Els seus dos fills, Montserrat i José Miguel, ho recorden com uns dies de malson:

“Cada dia hi havia més malalts de la Covid-19 i es va omplir la planta. El rentat de mans era constant però les infermeres portaven cinc dies amb la mateixa mascareta i era difícil aconseguir-ne una. Pel que fa al meu pare, cada dia era un patiment, amb el fèmur trencat era complicat moure’l i rentar-lo”, diu el seu fill.

Díaz va superar la pneumònia. “Un miracle de la ciència”, els va dir una doctora. Ells acompanyaven el pare en tot moment i viuen els primers dispositius per plantar cara al virus de primera mà:

“S’omple la planta 9 i la 8. Tanquen la meitat de la planta 6. A la nit veig que van traslladant als malalts de Covid-19 en processó, uns en llitera, els altres en cadira de rodes a la part de la planta que havien tancat. Fa por i només demano que no li passi al meu pare. Al dia següent ens traslladen al final de la planta 6 perquè ja està tota plena de malalts de Covid-19”, diu José Miguel.

En un context gairebé de sanitat de guerra, als seus 84 anys Díaz es recupera i l’hospital li programa l’operació de fèmur pel divendres 20 de març, ja en plena pandèmia. El van operar, i tot va anar bé. Per reduir el nombre de pacients sense el coronavirus al Taulí, bolcat gairebé al 100 per cent en la lluita contra la nova infecció, el van portar a l’Albada. Els fills recorden que al sociosanitari encara “tot és tranquil·litat”. Sembla que les coses comencen a millorar i fins i tot el pare inicia la rehabilitació amb ganes i optimisme.

Però al cap de poc es comença a trobar malament. Primer se sentia dèbil i després va marxar-li li gana a ell, que sempre deia que per curar-se calia menjar, amb o sense gana. Havia contret la Covid-19. El van ingressar, va tossir sang i va donar positiu en la prova.

“Em van dir que no podia estar amb ell però em vaig negar -recorda la filla-. Ells no el podien atendre perquè estaven col·lapsats. Acabava de superar una pneumònia i estava molt dèbil per l’operació de la cama. Massa dèbil per afrontar un nou cop. Els vaig demanar que em deixessin estar amb ell a l’Albada fins que se l’enduguessin al Taulí. Van acceptar. Deixaven el menjar i la medicació a la porta. Ell ja no podia respirar, s’ofegava i em mirava amb uns ulls molt tristos com demanant ajuda i jo no podia fer res. Allà encara no estaven preparats i entraven només quan era imprescindible, trigaven hores perquè s’havien d’equipar cada cop. I el meu pare va patir molt i en els seus ulls veig que tenia por de quedar-se sol”.

Mentrestant, la dona de Díaz contrau la Covid-19, i havia necessitat ser ingressada des del dimarts 24 de març. “Vam demanar que els posessin junts però no volien que ella veiés la gravetat del meu pare”. Al cap de poques hores els van trucar perquè el poguessin veure. La vida se li estava apagant.

“El meu pare volia parlar amb tota la família. Intueixo que es volia acomiadar. Li vaig agafar el telèfon i li vaig fer una videotrucada amb tots els nets. Va poder parlar amb tots, desitjar-los el millor i acomiadar-se. Vam aconseguir que ens deixessin fer una videotrucada amb la meva mare, perquè ell necessitava parlar amb ella i veure-la per últim cop” i a l’habitació de la mare va accedir el meu germà i així acomiadar-nos tots”. “Es va mantenir sencer fins al final”, diu la seva filla Montserrat. Un cop sedat, va trigar 36 hores en morir.

“Era una persona molt bona que només volia que tots estiguéssim bé. Silenciós, de poques paraules i grans fets, molt treballador i generós”, recorda Montserrat. Díaz Gil havia nascut el 14 de febrer de 1936 al minúscul poble de Trasobares, província de Saragossa i va començar a treballar a Sabadell de barber, a la Martinoli, on va conèixer qui seria la seva dona, la dependenta Ángeles Gutiérrez. Van casar-se i van anar a viure junts a una estada amb una altra parella família de la dona. Poc després va començar a treballar a una oficina del Banc de Sabadell de l’avinguda de Barberà. “Portava el correu i més endavant es va fer amb el lloc de caixer, que va compaginar amb el de cobrador de la gestoria Codina. Els caps de setmana tallava els cabells a amics i coneguts”. Valentín i Ángels es van comprar un pis al barri de Les Termes i van tenir dos fills, que el van acompanyar en els seus darrers dies tant com van poder donades les circumstàncies. Les darreres paraules de Valentín van ser que “estava molt orgullós de la família que havia format i que ens portéssim tots bé”, recorda el fill.

Valentín Díaz va ser enterrat el 28 de març al cementiri de Sabadell. “Només vam poder estar la meva germana, el meu cunyat, la meva neboda i jo. És molt trist haver d’acomiadar així al nostre pare. No mereixia aquesta forma tan cruel de morir”, finalitza el seu fill en un emocionant escrit.

Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat. 

Més informació: