Jordi Campoy (‘La cantant de fado’): “Hi ha angoixa darrere de cada artista”

La inseguretat, l’angoixa per no fer quelcom tant bé com un voldria i el típic “què pensaran de mi?” són sensacions que pràcticament tothom ha experimentat alguna vegada. Les figures públiques, també; per més bones i famoses que siguin. L’escriptor i compositor sabadellenc Jordi Campoy destapa totes aquestes pors internes en el protagonista del seu últim llibre i explica com superar-les a través de La cantant de fado.

Jordi Campoy ha publicat dues novel·les amb un valor afegit a cadascuna: el text va acompanyat d’una banda sonora, també composta per ell. L’any 2019 va treure la primera, La noia del violoncel, i durant la pandèmia ha acabat d’enllestir la segona, La cantant de fado, que va publicar al maig. En les últimes tres setmanes, el llibre de Campoy ha revolucionat les llibreries i el volum de vendes ha augmentat exponencialment. L’autor-compositor presentarà, per segona vegada, La Cantant de Fado a Sabadell: serà el 18 de setembre a la llibreria Macondo. N’avancem alguns detalls en aquesta entrevista:

Abans de marxar a Lisboa, el Guillem (el protagonista) és un personatge feble, es presenta com un compositor cohibit. Quan torna, és un home amb molta més seguretat en sí mateix, molt més fort, tant en l’àmbit professional com personal.
La novel·la narra el viatge del Guillem, físic i mental. Hi ha tot un conjunt de factors que li fan fer aquest canvi. D’entrada, l’amor, el fet de conèixer la Rita; però també la pèrdua de l’amor. L’objectiu del Guillem és recuperar allò que ha perdut, però durant el viatge entén que per recuperar allò que ha perdut no ha d’anar-ho a buscar, sinó que ha de perdre les seves pors. Un cop aquí, allò que vol, li vindrà sol.

El Guillem és una persona que sempre ha sigut l’ase dels cops. Mai té un no per ningú, ho aguanta tot i sense dir res, la paciència l’entrega amb dosis industrials… tot això 1.000 vegades. Però, potser a la vegada 1.001 diu ‘escolta, això s’ha acabat’.

És com en l’amor: si vols que t’estimin, primer t’has d’estimar a tu mateix. Ell quan comença la novel·la té por, però quan l’acaba és valent perquè hi ha un moment que diu ‘si no m’espavilo, em maten, literalment’. Però, a banda de tot això, també hi influeixen tots els personatges que es troba al llarg de la història i, un dels més importants, és la Rita, la cantant de fado.

Per tant, podríem dir que la Rita és l’estímul que li fa recuperar la inspiració?
L’amor mou muntanyes i ell, amb la sequera creativa que pateix per un accident que va patir un any abans i on va morir un dels seus millors amics, queda totalment bloquejat. Al conèixer la Rita, s’encén una guspira, un imput, que li fa tornar a crear.

Vostè va abandonar la música als 14 anys i, més tard, la va reprendre. La seva història és similar a la d’en Guillem?M’assemblo molt a en Guillem en dues coses: que sóc terriblement insegur i que sóc molt nen, molt infantil. Els escriptors no ens inventem els personatges perquè sí, i jo estic veient una mateixa tònica en les dues novel·les que he escrit. Per tant, això vol dir alguna cosa.

Als 14 anys vaig deixar la música per falta de motivació. Estava en un moment on no sabia cap on tirava la meva vida i tenia molts problemes d’atenció, hiperactivitat, tot em costava molt i no entenia perquè. Més endavant, de gran, em van diagnosticar TDAH [Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat] i ho vaig entendre. Va ser una etapa difícil, com per molts adolescents, i no m’agradava res. Als 19 anys vaig veure que jo m’havia de dedicar a la música i, quan vaig acabar el BUP i el COU, m’hi vaig llençar de cap. Vaig acabar la carrera al Liceu i ara ja fa 23 anys que m’hi dedico.

Creu que és una sensació habitual en el món artístic?
És cert que darrere de cada artista (una ballarina, un pintor, un escriptor…) hi ha angoixa. Tens por perquè no saps si agradarà. Quan creem, estem sols, i les idees són els embrions dels projectes. Quan les tenim, estan molt tendres i les hem de fer evolucionar.

“Parlo per amics meus: escriptors de la meva editorial, grans autors que han publicat més de 70 obres, que han guanyat un munt de premis i traduccions, tenen angoixa quan escriuen”

Quan els vaig conèixer vaig pensar que em resoldrien tots els meus dubtes, però va resultar que ells encara en tenien més! (Riu).

La primera novel·la que va publicar (La noia del violoncel) va tenir molt bona acollida per part dels lectors. Tot i això, també ha tingut aquesta angoixa a l’hora de publicar la segona?
Quan vaig començar aquesta segona novel·la vaig patir aquesta inseguretat de dir ‘bé, vaig fer una primera novel·la, que estava prou bé i va agradar, però ara se m’acabarà la sort i vindrà la gran decepció’. Són fantasmes que conviuen amb tu les 24 hores del dia i que generen molts insomnis i molta angoixa.

Els primers dos mesos van ser fluixets, però al juliol ha explotat de cop. Se’n parla molt més, ha sortit als mitjans, estic rebent molt feedback dels lectors, gent que em diu que aquesta novel·la l’ha acompanyat en moments molt dolorosos… i tot això satisfà molt. Sí que és veritat que quan la vaig publicar vaig patir aquesta angoixa, però després ja bé. La primera novel·la la vaig fer per fer-la, sense cap pretensió, però La cantant de fado la vaig fer per publicar-la, per créixer, per anar a més.

I està pensada per una franja d’edat determinada o està oberta a tot el públic?
Jo crec que és una novel·la fàcil per a tots els públics. De fet, sé que l’ha llegit des d’un nen de 13 anys fins a una iaia de 97. Penso que és un llibre senzill, amb capítols molt curts, amb un vocabulari treballat, però gens complex, i que pot entendre tothom. Jo crec que un text ben escrit l’ha d’entendre un nen de sis anys, pel que fa a la forma. Llavors, el contingut ja és una altra cosa. La història és molt senzilla i, si vols, pots anar més enllà. Descaragolar els caragols de l’escorça i mirar tota la circuiteria. Descobrir una mica més i adonar-te que realment la novel·la parla de les pors internes.

Per què Lisboa i el seu característic fado?
Perquè vaig fer un viatge a Portugal ara ja fa cinc anys i em vaig ENAMORAR de tot el país, sobretot de Lisboa. Vaig fer un free tour en aquesta ciutat i la guia, que era una noia d’allà que parlava castellà, va dir quan vam arribar a la ‘Praça do Comércio’: “tengo una sorpresa para ústedes: yo soy cantante de fado“. Justament aleshores estava buscant la història per la meva segona novel·la i se’m va posar la pell de gallina. Em va caure del cel.

Aquesta noia es diu Mariana Fernández i he fet amistat amb ella. De fet, a la llista d’Spotify hi ha un tema que es diu Més enllà de les paraules que està adaptat al portugués i el canta la Mariana. És una manera de tancar el cicle: la novel·la va començar amb ella i l’acaba ella amb aquest fado. Li vaig demanar si li podia posar veu i li va fer molta il·lusió

I per què el fado? Perquè em va fascinar, no tant pel què, sinó pel com. Sents aquelles veus estripades, que surten de l’ànima i que sembla que hagin de travessar el sostre. Encara que no entenguis què diuen per l’idioma, el fado és una música de contrastos: va de l’alegria més absoluta fins a la decepció més bestial. Jo no he entrat tant en els tecnicismes del fado, sinó que he anat a la seva essència i he intentat que la novel·la en el seu conjunt sigui un gran fado: amb l’amor més desmesurat i amb el desamor més terrible. He intentat que els personatges gaudeixin al màxim d’aquest concepte tan portuguès que és la saudade (la nostalgia).

Lamentablement, el llibre no permet gaudir de la banda sonora que acompanya la història. Però en les presentacions, vostè sempre toca algunes de les set peces de La cantant de fado.
Sí. Vaig compondre cançons relacionades amb la novel·la, amb els personatges o amb moments importants de la història… en aquest cas són set temes, que es poden escoltar a Spotify i també es poden veure a YouTube. Hem fet uns videoclips on es poden veure a tots els músics tocant (cadascú des de casa seva perquè aleshores estàvem confinats). Bateria, baix, guitarra, piano de cua, cello, violí, flauta, guitarra portuguesa, cantant [que és la veu de la sabadellenca Silva Artigas], i aleshores se’m va acudir interpretar la banda sonora a les presentacions. Crec que és un regal pel públic i alhora una manera de fer les presentacions més especials. Hi ha una cançó, que es diu Rita, que l’entens una vegada coneixes al personatge. La meitat d’aquesta cançó genera un moment de molta angoixa, que està relacionat amb el seu passat com anem veient durant la novel·la. O, per exemple, com et deia abans, el Guillem, que és molt nen, té un tema que es diu Guillem i és una cançó de bressol.

Ostres! Doncs a veure si repeteix l’experiència pels qui ens la vam perdre a principis de juny!
Si! Justament el 18 de setembre, presentaré La cantant de Fado a la llibreria Macondo. Encara hem d’acabar de tancar-ho, però sí, sí: aviat!

En el llibre també apareix una altra dona, la Celeste Caeiro, una activista portuguesa. En el llibre apareixen alguns detalls de Caeiro que denoten que la deu conèixer bé.
Com que la novel·la parla de les pors internes, hi ha personatges porucs. La Celeste, en canvi, és la més valenta. Abans d’escriure el llibre, vaig llegir històries de Portugal per saber una mica l’embolcall del país que tenia entre mans, i vaig arribar a la dictadura de Salazar, que va culminar el dia de La revolució dels clavells, al 1974. Per què es diu així? Perquè va haver-hi una senyora que quan hi havia tots els aldarulls i els carrers plens de tancs, ella va anar a un soldat i li va donar un clavell. El soldat va agafar el clavell i, com a acte simbòlic, el va col·locar al canó del seu fusell. Els seus companys de tanc van fer el mateix i ella després se’n va anar, tota contenta, repartint clavells per tota la ciutat. Les floristeries se’n van assabentar i també van córrer a repartir clavells blancs i vermells a tothom que trobaven de manera que Lisboa va quedar tenyida de vermell, no de la sang sinó dels clavells d’una guerra que no va sagnar.

Aquesta senyora que va donar el primer clavell es diu Celeste Caeiro, i la meva sorpresa en mirar la seva biografia va ser que hi havia data de naixement, però no de defunció. Vaig dir “està viva!”, i com que sóc cabeçut com una mula, la vaig trobar. Vaig moure cel i terra i la vaig trobar.

Em va concedir una entrevista de dues hores. Tota la història que explico a la novel·la me l’ha explicat ella de viva veu, i per això hi ha tot de detalls de la seva vida que no apareixen enlloc més. Caeiro és un gran referent per a en Guillem, és la seva consellera. I ella un dia li diu “Guillem, les normes hi són perquè ens les saltem” i, de fet, ell potser se n’haurà de saltar alguna per superar tots els entrebancs.

La cantant de fado és la seva segona novel·la. El títol de la primera segueix una línia similar: La noia del violoncel. Són obres amb un mateix missatge?
Les dues novel·les són diametralment diferents. Tenen denominadors en comú, com pot ser la música, però en la primera novel·la la noia és una violoncel·lista i, en canvi, en la segona novel·la, malgrat que es tituli La cantant de fado, el protagonista és un noi.

Jo crec que es pot escriure sobre el mateix des de molts punts de vista. Sense repetir-se-. De fet, jo sempre miro molt de no repetir-me, de no dir el mateix a cada novel·la perquè la meva carrera literària no sigui un más de lo mismo.

Sí que és veritat que la història arrenca quan apareix aquesta misteriosa cantant, però són completament diferents.

Ha pensat a fer-ne una tercera?
Sí! Hi ha una tercera novel·la en camí, que encara no té títol. He començat a fer l’entradeta i espero tenir-la molt avançada l’any que ve.

I què ens en pots avançar? Com et va venir aquesta idea?
Quan estava fent les presentacions de la meva primera novel·la, treballava amb un violoncel·lista que tenia un cello molt antic, però en realitat el cello només tenia 15 anys. El que era antic era la fusta, que en tenia 300. Això serà la meva novel·la. Tindrà a veure amb la fusta que serveix per a la construcció d’instruments; amb la fusta com a matèria morta, però alhora com a matèria viva. Perquè per fer un instrument, primer has de fer un assassinat, has de matar a un arbre, però llavors a aquesta matèria morta, els lutiers els donen una vida potser eterna, perquè hi ha instruments que estan protegits als museus, com els stradivarius. És com les persones: encara que quan morim deixem d’existir físicament, restarem vives durant molts anys dins de les persones que ens van estimar. Aquest és l’esperit de la meva tercera novel·la.

Veig que du tatuats els títols de les seves dues novel·les!
És una promesa que vaig fer quan vaig començar a escriure. ‘Si algun dia publico… em tatuaré el títol’ deia, i ja vaig per la segona. Si sóc molt prolífic, algun dia començaré a tenir problemes d’espai!

Foto portada: L’escriptor i compositor sabadellenc Jordi Campoy a la llibreria Macondo. Autora: J. Ramon