El gran baríton, Joan Gual, va ser un cantant d’òpera català reconegut arreu del món. La seva veu va marcar part de la segona meitat del segle XX, però gairebé 80 anys després de la seva mort, el seu nét, l’escriptor sabadellenc Xavier Gual, presenta una novel·la biogràfica. Com si es tractés d’un trencaclosques, l’autor reconstrueix cronològicament tota la vida del seu avi a través de les cartes manuscrites que enviava a la seva família quan estava de gira.
L’escriptor Xavier Gual (Delirium Tremens, Estem en contra, Copacabana) és professor i filòsof, però en aquesta obra també és el nét del protagonista: Joan Gual, ‘El cañón catalán’, com era conegut a Amèrica Llatina. Gual ha hagut d’apartar el vessant personal i complementar la biografia del seu avi amb elements literaris, com personatges imaginaris i escenes de ficció, per captar l’atenció de tots els públics. El 30 de juny a les 19 hores es presentarà a La llar de llibre. Però abans en parla en aquesta entrevista.
El gran baríton és el títol del llibre, però la història és una altra: la d’un home que ha hagut de renunciar a molts plaers de la vida. Com diu vostè en el llibre, “la vida d’un artista no només està feta aplaudiments, sinó també de llàgrimes seques”.
Clar, el títol és la premsa, la fama, les gires internacionals… tot això projecta un titular. ‘El gran baríton’ és un adjectiu que li posen en el món de la lírica per presentar-lo, però al darrere hi ha una vida molt normal i també molt dura. El meu avi se’n va anar a fer les Amèriques, com aquell que diu, perquè aquí la feina era intermitent. Allà fa diners amb les gires, però envia els diners cap aquí perquè la seva dona i el seu fill han de viure d’alguna cosa.
Per tant, el missatge és: quan tot va bé en la gira, molt bé; però, quan resulta que estàs contractat per un mes d’actuacions i te les anul·len totes per revoltes populars, per tocs de queda, perquè es tanquen els teatres… et preguntes com envio ara els diners?
Ell va ser molt famós, però també va enganxar una etapa de moltes revoltes en diferents països de l’Amèrica Llatina, i la Guerra Civil aquí a Espanya quan era jovenet.
Salvant les distàncies entre la Revolució Cubana i la pandèmia de la Covid-19, l’escenari que es va trobar el seu avi és el mateix que s’han trobat tots els artistes en el darrer any i mig: cancel·lacions de les actuacions, dificultats per omplir la butxaca i molta incertesa.
Un any després de la Revolució, ell està a L’Havana actuant i es veu que el Castro comença a avisar de que hi ha un revolucionari que ha desaparegut amb un avió i no el troben. Tenen por que hi hagi un atac nord-americà a l’illa i, per si de cas, fan marxar a tots els artistes estrangers perquè no els poden assegurar que no els passi res. Es cancel·la tot i va haver de buscar-se la vida. Com que no poden actuar, decideix anar a una ràdio: es va guisar el seu propi programa, cantava en directe, es buscava els patrocinadors i parlava de les òperes i les sarsueles que interpretava. De fet, va descobrir que, en segons quin país, guanyava més diners així (muntant programes de ràdio) que no amb la taquilla de les actuacions. Que tinguis èxit o el negoci vagi bé durant una temporada, no t’exclou el fracàs de la següent.
A l’hora de novel·lar la biografia del seu avi ,va decidir centrar-se en l’etapa artística, la d’El gran baríton’. Per què ha escollit aquesta i no una altra, com la que apunta a l’inici del llibre quan el van reclutar a l’exèrcit?
Sí que és cert que la part de la guerra m’interessava i per això la introdueixo just al principi del llibre, també per donar context. Ell és una persona que té por a la inestabilitat i ja s’hi enfronta des de petit. Però, en l’etapa d’El gran baríton’ , el meu avi tenia una gran maduresa i era molt interessant per l’exotisme de tots els viatges que va fer. Just llavors també té moltes habilitats, però està feble de salut.
Com va aconseguir estirar el fil?
A través de les cartes que enviava a casa, que calculo que en són unes 40. Saber tota la seva vida a través de les cartes, que enviava principalment a la meva àvia és molt potent. La novel·la és una descoberta del meu avi perquè ell va morir quan jo tenia un any. Sempre havia sentit a parlar de què havia sigut una persona molt important, però no en sabia la cronologia ni els detalls. Tot el que m’explicaven eren anècdotes i les cartes em van permetre saber quin dia exacte va començar la gira, o va quedar amb en Pau Casals, quin avió va agafar per anar a Amèrica, què es deien amb la meva àvia… Per sort ell també era molt metòdic i guardava molts retalls de premsa i això també em va permetre poder detallar una mica més. També vaig parlar amb alguns testimonis que em van poder explicar més coses del meu avi, però no vam poder viatjar en els països on havia anat. Estem parlant de 40-50 anys enrere hi les condicions eren molt diferents.
El seu avi va debutar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el dia de Nadal del 1943, amb l’òpera Madama Butterfly, i va actuar arreu d’Espanya i Europa. Ha pogut veure’l en un documental, vídeo o gravació d’un dels programes de televisió on va aparèixer?
No. No he vist mai al meu avi en moviment, per entendre’ns. He vist fotos i l’he escoltat, però mai en moviment. Ell, per exemple, anava a les ràdios i feien com un disc de pedra i en lloc de donar-li un casset, com es feia antigament, li donaven un disc de vinil que després, com que no devia ser de gaire bona qualitat, es feia malbé. Sobretot en televisió: va fer moltes coses a la TV i quan vaig trucar per saber si mantenien alguna gravació dels programes, ens van dir que no. Ni tan sols a RTVE. La novel·la també planteja això: que la fama és molt efímera. Per molt que et pensis que estàs a dalt de tot, si algú no s’encarrega de preservar-la, es perd.
Madama Butterfly obre un capítol d’amor. Joan Gual es va enamorar bojament de l’Amparo, la seva àvia, però després també va conèixer a una noia a Amèrica Llatina, la Julieta Vargas i… aleshores arriba el capítol La canción del olvido.
La Julieta Vargas és un personatge inventat. Representa l’esperit d’Amèrica i per això utilitzo molts mots per anomenar-la, com ‘La Revoltosa’. És aquell amor impossible que el meu avi va tenir amb Amèrica. A l’inici, ell en tenia moltes ganes, però en l’última gira ell té molt clar que no vol tornar a Amèrica per tots els problemes que hi havia. No vol tornar a passar per totes les peripècies. En l’última gira té molt clar que no vol tornar-hi, no vol tornar a viure aquella realitat ni els problemes que es va trobar a Amèrica. Val a dir que jo també els exagero una mica amb la trama d’espionatge, que és fictícia.
El més destacat és que ‘El gran baríton’ va descobrir el seu talent cantant al camió de l’auxili social (es dedicava al servei de racionament). Els seus inicis, en plena Lleva del Biberó, no tenen res a veure amb el final de la seva carrera professional; ple de riquesa, reconeixement, renom… tot un èxit en definitiva. Però li va costar molt.
Sí, lliga amb el que comentàvem abans. El món de la gira en si, també en els artistes contemporanis, és dur. Estar anys fora de casa, saltant d’hotel en hotel amb les amistats de la companyia, que t’hi pots entendre millor o pitjor… és una vida molt nòmada, molt dura i molt solitària. Cantava molt, però també hi havia moltes hores que no sabia què fer, eh? Podia fer una mica el turista, però tampoc es podia gastar molts diners perquè els havia d’enviar a casa.
L’èxit va darrere un sacrifici: compaginar la vida personal i familiar amb gires internacionals és molt difícil. A més, de gran tenia moltes pujades de tensió i altres problemes de salut… i va afluixar el ritme. Va aturar en festes majors, a La Faràndula, moltes vegades, va començar a frenar i a aprofitar la vida familiar. Just llavors vaig néixer jo i ell tenia ganes de ser avi…
Per arribar a aquest punt, però, el teu avi va canviar molt. De jove era un noi arriscat i impulsiu, que no el parava res ni ningú, però de més gran prefereix veure els toros des de darrere la barrera. Es posa a segona línia de foc.
A banda de la seva evolució personal, en totes les novel·les, els personatges han de tenir una evolució, però inicialment ell era una persona que anava darrere l’aplaudiment, buscava la fama. Però, després, valora si val la pena el sacrifici que comentàvem ara. Una anècdota: quan va tornar de gira, el meu pare (el seu fill) havia fet una estirada increïble després de dos anys i no el va reconèixer; va dir “ostres, aquest és el meu fill?”, però també coses més quotidianes, com per exemple just quan era fora es va construir la meridiana i els meus avis vivien per allà. La meva àvia li preguntava què havia de fer, si buscava un pis… a vegades la seva figura hauria sigut la de guiar el matrimoni. Per això va acabar fent aquest canvi.
Hi ha escenes que es repeteixen actualment: escorcolls de dalt a baix enmig del carrer, por a ser jutjat (o empresonat) per segons quins comentaris… què en penses de l’evolució que hi ha hagut en aquest sentit?
És cíclic. Ell és una persona que sempre busca l’estabilitat i defuig del conflicte. Ell té el pànic de la guerra civil i per això quan va a Amèrica, ho fa per actuar. Vol tranquil·litat, ser un professional, actuar i punt. Jo interpreto que ell veu impossible la lluita de posar-se d’acord, tot el tema revolucionari no li va.
De fet, sempre deia que “els valents no són els que moren els primers, sinó els que saben mantenir la calma i arribar a un acord si és possible”. “D’herois, el cementiri n’està ple”, com diu a la novel·la. Que no hem de confondre el ser prudent amb ser covard, eh?
La realitat supera a la ficció, i així és en aquest llibre. Una trama d’espionatge enmig d’una guerra internacional és ficció, però un caiman a la banyera de l’hotel, és realitat.
Sí, o com l’anècdota del lloro tropical que li regalen: que anava amb el lloro a tot arreu i quan va tornar d’Amèrica va haver de pagar mig passatge per ell. Jo quan era petit el vaig veure dissecat aquest lloro! En la trama d’espionatge, però, sí que hi ha una part de veritat també. S’aprofitaven molt dels artistes que anaven d’Espanya a Amèrica per intercanviar-se material.
Per què ha volgut ficcionar una mica la vida del seu avi?
Per amenitzar una mica la lectura i acabar d’atreure a tot el públic. Era una època de conflictes i això em permetia inventar personatges i barrejar-los amb els reals. Hi va haver casualitats molt interessants: hi havia fotografies del meu avi a casa del Pau Casals i, si mires la data, feia poc que havia actuat davant la família Kennedy amb El cant dels ocells. I justament en aquell període hi va haver una entrevista entre Casals i Kennedy on aquest li pregunta sobre la situació d’Espanya, que què passa amb aquesta dictadura i a veure si pensen fer alguna cosa. I clar, el fet que es trobi amb el meu avi dóna peu a què pugui sortir el tema.
Foto portada: Xavier Gual davant el Teatre Principal. Autora: J. Ramon
