Dimarts, 22 i dilluns 28 de juny es presentarà a la Fundació Bosch i Cardellach i a la Llar de Llibre, respectivament, el llibre Joan Bistuer Espias. Dietari de guerra i de postguerra 1937-1943. Entrevistem Joan Comasòlivas, autor de la transcripció, indexació i presentació, així com a Josep Antoni Pozo, autor de l’estudi introductori. Una obra que resulta un testimoni excepcional sobre la Guerra Civil i la primera postguerra a Sabadell.
Joan Comasòlivas és llicenciat en Història, Màster en Arxivística i director de l’Arxiu Històric de Sabadell. Per la seva part, Josep Antoni Pozo és doctor en Història Contemporània i autor de diversos treballs sobre la Guerra Civil.
Tots els llibres tenen la seva història. Quin ha estat el procés des de la troballa del manuscrit fins a la seva publicació?
JOAN COMASÒLIVAS (J.C). Aquest és un projecte que l’engego personalment al qual Josep Antoni s’incorpora anys més tard. L’any 1999 Víctor Colomer, del Diari de Sabadell, destapa l’existència d’aquest diari en una entrevista que va publicar. Jo, com a director de l’Arxiu, vaig interessar-me per aquesta font i li vaig demanar poder contactar amb aquest senyor que tenia 83 anys. Bistuer era una persona extraordinàriament amable i de seguida em va mostrar el manuscrit. El pla director de l’Arxiu perseguia o bé la cessió del manuscrit o bé que ens deixés fer una còpia. Vam començar per la còpia. Després ell devia fer la seva reflexió. Estava al final de la seva vida i havia tingut molts problemes de salut. Potser per això va decidir fer la cessió de les set llibretes.
A partit d’aquí engego un procés personal, com el que vaig encetar amb el dietari d’en Francesc Gorina de Matadepera. Em vaig adonar que era una font excepcional. Penso que no n’havia prou que estigués en un arxiu públic, per tal que estigui a disposició de tothom, sinó que es pugui conèixer d’una manera més àmplia. En aquest moment decideixo publicar-lo. Sobre tot a partir de l’any 2000 en què Joan Bistuer mor i continuo mantenint la relació amb la família; per cert, una família encantadora. Em cedeixen alguns altres documents i penso que val la pena publicar-ho, seguint l’esquema del dietari d’en Gorina. Sóc arxiver i toco moltes tecles, però no sóc especialista en cap període en concret, tot i que tinc formació en història. El que faig és buscar-me un soci que és en Josep Antoni. Per què? Perquè penso que val la pena fer un bon estudi introductori que orienti aquesta font. D’aquí neix el projecte de publicar aquest document excepcional, amb una estructura on presento d’on ha sortit aquest manuscrit, faig una mica d’estudi de la família, del períodes que agafa… en Josep Antoni fa l’estudi introductori i jo el presento, faig la transcripció i l’indexació per què crec que és important recuperar el nom de les persones, dels llocs, especialment dels espais de batalla. També, ho hem acompanyat amb algunes imatges.
Com van anar els tractes amb l’editorial?
J.C. Buscar una editorial és complicat, com m’ha passat en altres coses que he publicat. Encara que tinguis un producte que des del punt de vista cultural és d’un interès indiscutible, està adreçat a un mercat restringit. En un primer moment, vam parlar amb un editor que estava engrescat a publicar-lo. Fins i tot havíem firmar un contracte d’edició, però després es va fer enrere i, a més, ara aquesta editorial ha fet fallida, sortosament no a causa d’aquest llibre. Després, buscant consell, Joan Fàbregas, de la Llar del Llibre, em va comentar que existia aquesta editorial que tal vegada podia estar interessada. Així vaig contactar-hi i van posar fill a l’agulla. Entre una cosa i una altra han passat 20 anys.
A l’edició heu fet una transcripció íntegra i literal del manuscrit?
J.C. La transcripció és un exercici tècnic i hi ha unes normes. En aquest cas, estem parlant d’un text postfabrià. El criteri ha estat actualitzar l’ortografia, però respectant absolutament tot el lèxic. El que és fa normalment és que, quan hi ha un barbarisme o un sobrenom, s’utilitza la cursiva, res més que això. Es tracta de respectar escrupolosament el text. En alguns casos hem corregit la puntuació, perquè aquest senyor estava escrivint al front i ho feia a línia tirada.
JOSEP ANTONI POZO (J.A.P). Hi moltes maneres de presentar un diari i aquesta és la manera. No perquè ho haguem fet nosaltres, perquè hi ha altres presentacions de diaris publicats que són autoedicions i presenten el producte en brut. Cal que l’obra es contextualitzi i que el text sigui tractat com ho està aquí. Si a això s’afegeixen els índexs, aleshores és un treball òptim que facilita molt la lectura.
El dietari té tres parts diferenciades: el front, el camp concentració de Reus i la primera postguerra a Sabadell. Al seu parer quin és el principal valor d’aquest dietari?
J.C. De fet no són tres els períodes. Si et poses a la pell del soldat veuràs que hi molts més. No és el mateix el període d’instrucció militar, a Alcalá de Henares, que passa relativament bé, que l’entrada al front a Terol i la batalla de l’Ebre. Hi ha una breu estada a Sabadell en què explica l’entrada dels nacionals, que encara que sigui breu és molt gràfica. Després hi ha la fam al camp de concentració de Reus i posteriorment el primer franquisme a Sabadell. La gràcia d’aquest dietari és tot això; és a dir, pots confrontar una situació amb l’altra. No és diari estrictament de guerra, sinó que pots veure el abans i el després.
J.A.P. Crec que és interessant per dues raons. Primera, per aquestes parts que ha explicat en Joan. Segona, des del punt de vista historiogràfic, del que necessitem saber no hi ha masses testimonis dels primers moments de la implantació del franquisme a Sabadell. Hi ha molts testimonis del front de Terol o de la batalla de l’Ebre, que cadascú és interessant per sí mateix, per què no és una interpretació dels fets històrics, sinó la visió personal de cadascú.
És rellevant el dietari del Bistuer perquè, a diferència d’altres, és el d’una persona que no té un compromís polític. Això no vol dir que no tingui idees o una afecció pels ideals de la República o que no vulgui que guanyi la República; al contrari. Tanmateix reflexa els sentiments d’una persona que no té una militància política. Per això, és interessant veure la seva evolució, des del front fins que arriba a Sabadell. En el seu dietari es pot veure que, quan torna del camp de concentració de Reus, s’opera un canvi. Ell forma part del bàndol dels derrotats, encara no és massa conscient que sigui un desafecte. Això es pot copsar quan explica l’ambient que es respira a Sabadell.
Quan entra l’exèrcit franquista, a molta gent no els hi agrada el que ha passat, però li està bé que s’acabi la guerra. Ell pensa el mateix com molta altra gent, però quan torna de Reus s’adona que l’ambient ha canviat, s’ha girat completament. Veu que la implantació del nou règim no significa la finalització de la guerra, sinó que la guerra continua per altres mitjans. Aquest canvi reflecteix molt bé el sentiment de molta gent de Sabadell i d’altres llocs.
Fins a quin punt aquest dietari és una mena de retrat de tota una generació?
J.C. Crec que sí. Després de la guerra el que fa és escoltar la ràdio i segueix els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, perquè la seva gran por és el que tornin a reclutar. De fet, en un determinat moment, estan a punt de portar-lo cap el Marroc.
Aquest dietari és el testimoni excepcional una generació totalment marcada per la guerra. Ell, en un moment determinat, diu: ‘tinc 27 anys i no he gaudit de la vida’. Crec que també com a experiència humana és un gran document, més enllà del seu valor historiogràfic.
Des del punt de vista dels historiadors, quines dades noves aporta aquest dietari?
J.A.P. Desconegudes, no; però hem de tenir en compte la precisió amb que aborda els temes. Per exemple, la part on explica el que troba quan torna del front i els primers moments del franquisme. D’això no tenim masses testimonis directes. Es nota que copsa la realitat i parla amb gent, com ara l’observació que cada dia detenen a més gent que després no torna, que la presó està plena o el relat dels fets del bosc de Can Feu o l’assassinat de la Teresa Selvas. Això no es coneixia prou. Ara estic fent un treball sobre els consells de guerra a Sabadell i justament el dietari de Bistuer m’ha engrescat a acabar-lo.
De la part final del dietari, quan torna a Sabadell, es desprèn que la repressió franquista va manllevar moltes expectatives de part de la població local respecte al nou règim. Comparteixen aquesta apreciació?
J.C. Els comentaris són molt gràfics.
Si fas un seguiment sobre els comentaris que fa sobre el pa; un pa negre, un pa de qualitat ínfima, un pa que els metges desaconsellen de menjar-lo, un pa que la ració diària és com un panellet…Això és molt significatiu de com estan anant les coses. Ell no en parla, però moltes famílies estan vivint de consumir llegums de tercera com són les guixes i que molts moren causa de les malalties provocades per aquest llegum. Hi ha moltes coses que s’ha de destacar com el canvi de moneda o tot el tema de la repressió. A tu t’enganxen pel carrer i has de comprar la xapa de la Falange, si no tens canvi se’t giren del revés fins que no has comprat la xapa. És un període d’una repressió quotidiana. En un moment determinat fa un comentari sobre els dinars entre treballadors i empresaris que es feien a La Mata: ‘ni els empresaris ho fan de gust, ni nosaltres hi anem de gust’. Això en un moment en que el menjar no sobra.
J.A.P. A banda de la repressió, hi ha una davallada brutal de les condicions de vida de la gent. Els nivells salarials no es recuperen fins a la segona meitat del anys 50. Fins i tot els empresaris han de buscar-se la vida per intentar complementar els salaris, perquè saben que en aquesta situació s’està carregant la mà d’obra. La gent passa molta gana i hi ha moltíssims accidents laborals. La gent treballa en unes condicions brutals i aquesta situació s’allarga durant molts anys. Qui va treure més profit van ser els de sempre.
J.C. Quan parlem de sous, parlem de poder adquisitiu, de sous indexats. Els sous indexats de la República respecte el franquisme no es recuperen, com bé ha dit Josep Antoni, fins ben entrats els anys 50. Per això, Bistuer diu que bé que estaven abans, perquè pot comparar i s’expressa en aquests termes. Això és bastant categòric.
A aquesta darrera part del dietari, Bistuer explica a bastament com ell i la seva colla anaven sovint a esbargir-se als Campos a ballar. Potser aquesta era una via d’escapament davant una realitat tan dura i fosca?
J.A.P. Això és normal. En totes les situacions hi ha vies d’escapament per a intentar donar-li la volta a la situació dramàtica i angoixant que es vivia. Tot i que, a vegades, tenien dificultats fins i tot per a divertir-se. Les autoritats del moment posaven moltes condicions i molt restrictives. Bistuer explica les ràtzies dels falangistes on agafaven els dissabtes als joves de menys de 14 anys, perquè els fletxes estaven al Racó del Campanar fent instrucció els dissabtes a la tarda. Per a ells era inadmissible que el jovent els hi donés l’esquena. Fins i tot divertir-se era un repte, una manera d’enfrontar-se al règim.
J.C. Quan Bistuer s’en va al front té 20 anys i no té parella. Quan torna de la guerra el seu gran esforç és construir la seva vida. Diu que l’agradaria trobar la seva parella, però el dol que, tot i treballant, no té diners i té el just per menjar. Aquestes diversions són el seu intent de reconstruir la seva pròpia vida després de la guerra. Això és llei de vida. La manera més fàcil de trobar-se amb altres joves és en un entorn de ball, lúdic.
Me’n vaig una mica de la pregunta, però voldria insistir molt en què aquest dietari el comença amb 20 anys i que Bistuer li dona un valor extraordinari. En un moment determinat, quan estava al front, es troba amb una veïna de Sabadell que ha anat allà a buscar aliments, li dona dues llibretes i li diu: ‘si us plau, dona-li aquestes llibretes a la meva mare’ i enceta una tercera. El dietari en un moment determinat ho trobem partit, en llibretes separades que s’havien dispersat. Ell les torna a recollir i continua escrivint. Aconseguir que aquestes set llibretes estiguin totes juntes, s’hagin conservat i no s’interrompi el discurs, és com un miracle. És molt excepcional.
Per què deixa d’escriure al 1943?
J.C. No ho sé. No tinc una resposta molt clara. Potser és un moment en què troba parella i reconstrueix una mica la seva vida. Potser, també la tranquil·litat que no ha d’anar a l’exèrcit. Durant els anys del franquisme ha espaiat les seves anotacions, ja no escriu diàriament. Treballa al taller i pràcticament només escriu els caps de setmana.
J.A.P. Normalment, molts dietaris d’aquests tipus, comencen quan t’incorpores a l’exèrcit i acaben quan tornes. En el cas dels dietaris dels soldats republicans s’allarguen una mica més, perquè alguns pateixen camps de concentració o l‘exili. Crec que és dels pocs dietaris, que he llegit, que realment és un dietari. És a dir, que escrivia cada dia i quan no ho feia ho consignava. Això ajuda molt, perquè no és com a les memòries en què un ho recorda a la retrospectiva. En el cas del Bistuer la immediatesa està molt garantida.
Sense donar noms, de la lectura del final del dietari es desprèn que el franquisme a Sabadell va tenir un recolzament no gens menyspreable. Què opinen d’això?
J.A.P. És evident.
El franquisme va tenir els seus seguidors. A Sabadell i a tot arreu. Si parlem en termes de classes socials, tots el fabricants –parlant genèricament, sempre hi ha excepcions- es van beneficiar i molt de les noves condicions imposades pel nou règim. Gràcies al franquisme van netejar les seves empreses de tot el personal que li feia nosa. Van imposar una disciplina, tan a dins com a fora de l’empresa, que els hi va anar molt bé.
J.C. També l’Església. Al final del dietari, la famosa persecució del bosc de Can Feu és perquè no s’ha respectat la consigna d’anar a la processó que volien que fos massiva. Hi havia gent que deia: ‘me’n vaig a donar un volt i no m’emprenyeu’.
J.A.P. La persecució del bosc de Can Feu és un bon exemple com s’estava assentant el nou règim. Un dels que va anar allà a passar el dia va enviar una carta a la seva novia que era de Múrcia. Explicava que el que li havia passat, que l’havien detingut, que potser li posaven una multa, que havia de demanar permís per anar al lavabo…Doncs, aquesta carta, va caure en poder de la policia i al noi li van obrir un procés. Imaginis el grau de control social que va imposar el franquisme i el que això significava. Ni tant sols poder explicar el que t’havia passat a la teva novia.
Al 2005 es publicaren les memòries de Josep Rosas Vilaseca, ara el dietari de Joan Bistuer. Podem esperar l’aparició d’altres memòries o dietaris de sabadellencs a la guerra civil i la postguerra?
J. C. Com li he dit abans, aquesta ha estat una empresa personal. Es dona la casualitat de que el Museu d’Història de Sabadell està preparant ara una exposició sobre dietaris, cartes i memòries de la Guerra Civil. El Museu d’Història està fent una feina ingent per a localitzar totes aquestes fonts. Algunes d’aquestes fonts són excepcionals i és possible que algú s’engresqui a publicar-les. Hi ha molta feina per fer i hi ha alguns historiadors i alguns arxivers que tenim aquest perfil de voler apropar les fonts. Especialment, aquestes que són amables de llegir. Per què no?
Foto portada: Comasólivas i Pozo, aquest dilluns. Autor: David B.
