Josep Simó, un dels tesstimonis de l'Audiència Memorial d'aquest dijous. Autor: David Chao.

Josep Simó, exiliat amb cinc anys: “Vaig agafar ben fort la mà del meu pare perquè no se n’anés”

Dijous 17 de febrer de 2022 s’ha celebrat l’anomenada Audiència Memorial a l’Auditori del Casal Pere Quart, on una dotzena de sabadellencs han pogut explicar els seus records personals i les seves històries familiars sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista (més info: ‘12 testimonis en primera persona sobre la Guerra Civil i la dictadura‘). Un acte de memòria polièdric a partir de testimonis en primera persona que abracen tres generacions diferents. Aquesta és la història de Josep Simó, un sabadellenc a qui la misèria i les vicissituds d’aquesta època van deixar-lo sense infància ni joventut.

Josep Simó va néixer just abans de la Guerra Civil, l’any 1935, i això el va fer viure moments molt durs des que era un nen. Quan tenia només cinc anys es va haver d’exiliar a França amb la seva mare i veure, sense entendre encara massa bé perquè, com el seu pare desapareixia durant anys. El van deportar a un camp de concentració. En l’Audiència Memorial d’aquest dijous ha recordat com va viure la seva infància entre angoixes, repressions i precarietats.

“Malgrat que era molt jovenet, recordo perfectament el que va passar al túnel de Portbou: la gent cridava, es lamentava, la gent buscava els paquets de carn russa i de llet condensada; fins i tot havent-hi ferits, els soldats intentaven amagar-se al costat de les dones per poder passar la frontera… recordo uns aldarulls impressionants que em van impactar molt”, ha recordat encara emocionat.

La infància de Simó està marcada pel fred, per la gana i per altres misèries; però, dins de la foscor de la Guerra Civil i de la postguerra, també hi havia petites escletxes de llum: el sabadellenc recorda com les Joventuts Socialistes repartien xocolatines als nens, com de tant en tant la seva mare li aconseguia un plàtan o una bosseta d’arròs (dos aliments que no menjava gaire sovint) i com la seva ‘iaia’ sempre anava a peu fins a Polinyà per portar-li un cistell de patates. Els records familiars que guarda d’aquesta època són més aviat durs i, en aquest sentit, mai va tenir la sensació de sentir que un lloc era casa seva:

“En arribar a França ens van deixar en un centre d’acollida que era un antic hospital psiquiàtric: els vidres estaven trencats, hi havia humitats per tot arreu, la gent estava barrejada i, a nosaltres, al final ens van col·locar a una habitació grandiosa on els llits eren de palla. També recordo que al centre hi havia una governanta que li feia la vida impossible a la meva mare, la va fer patir molt”.

La vida de Josep Simó encara fa més costa amunt a partir de la seva edat adulta: es va posar malalt i va estar ingressat en un hospital de monges. D’aquesta etapa Simó ha volgut destacar la solidaritat de la resta d’interns en la primera nit que la seva família va poder dormir sota el mateix sostre:

“Ens van deixar una habitació per a nosaltres tres. Era la primera vegada que dormia al costat del meu pare i recordo que li vaig agafar la mà ben fort perquè no se n’anés”.

Aquest instant de felicitat, però, va ser molt efímer. Pocs dies després, el seu pare va tornar a Montpelier mentre ell i la seva mare caminaven en sentit contrari, cap a Catalunya. Simó ha acabat el seu testimoni amb l’última imatge que conserva d’aquesta història familiar: la del seu pare abraçant-lo emmanillat.

Més informació:

Foto portada: Josep Simó, un dels tesstimonis de l’Audiència Memorial d’aquest dijous. Autor: David Chao.