Dijous 17 de febrer de 2022 s’ha celebrat l’anomenada Audiència Memorial a l’Auditori del Casal Pere Quart, on una dotzena de sabadellencs han pogut explicar els seus records personals i les seves històries familiars sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista (més info: ‘12 testimonis en primera persona sobre la Guerra Civil i la dictadura‘). Un acte de memòria polièdric a partir de testimonis en primera persona que abracen tres generacions diferents. Aquesta és la història de Ramon Vallvé, fill d’un alcalde franquista que es va passar al bàndol comunista i qui va descobrir el seu sentiment catalanista gràcies als andalusos.
Quan Ramon Vallvé era un nen, es posava la camisa blava cada matí i cada estiu anava a les colònies de La Falange a Les Arenes (Castellar del Vallès). Però quan a Ramon Vallvé ja li havia crescut la barba, militava al PSUC i era un dels companys del conegut sabadellenc republicà Feliu Crespí. A la família de Vallvé hi convivien franquistes i antifranquistes, pagesos i capellans, però ell va saber a quin bàndol pertanyia abans dels 14 anys:
“El meu pare va ser un alcalde franquista a Sentmenat durant molts anys, era el cap de moviment falangista, i em feia anar amb la camisa blava i als campaments de Les Arenes. Quan vaig fer 10 anys, em van dur al seminari i aleshores ja vaig veure que no volia ser capellà. Però a casa me’l van fer continuar fins als 14 anys i, efectivament, aleshores em van venir a buscar perquè això no era per a mi, no m’agradava”.
A partir d’aquí, Vallvé va decidir anar a viure a Sabadell, al barri d’Espronceda concretament, i començar una nova vida: va estudiar dret i militava al PSUC. L’any 1974 va ser detingut per participar en una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya, juntament amb Feliu Crespí, i de tota la gent que va veure fora dels jutjats, Vallvé es va fixar en una persona no gens important:
“Sempre recordaré aquesta imatge: jo estava baixant les escales d’aquí del Jutjats de Sabadell, davant de la gent que ens havia vingut a donar el seu suport, i jo, amb el puny enlaire, vaig veure el meu pare. Per ell devia ser un xoc perquè no sabia de la meva història”.
Tot i aquestes discrepàncies ideològiques, Vallvé ha assegurat que “mai va viure odi a casa” i que “mai va sentir parlar malament de ningú”. De fet, Vallvé ha volgut acabar la seva intervenció a l’Audiència Memorial d’aquest dijous amb un homenatge als militants vinguts d’Andalusia, qui van despertar el seu actual sentiment catalanista i independentista.
“Tot i que jo era d’una família catalana, el tema de catalanisme no em deia res. Va ser quan em van començar a explicar l’11 de setembre i a ensenyar perquè la Diada era un acte reivindicatiu, que se’m va despertar la consciència nacional. Jo avui dia sóc independentista, però he de dir que la llavor de l’estima a la meva terra, la van posar aquests militants andalusos”.
El testimoni de Ramon Vallvé ha servit per trencar alguns tòpics o arquetips històrics, com el de discernir entre “el bàndol bo” i “el bàndol dolent” o el de veure un fet “blanc o negre”, tal com ha apuntat. De fet, tal com ha exposat ell mateix, la lliçó que extreu de la seva història familiar i de la seva pròpia l’experiència en la postguerra i en la dictadura és que “cal valorar bé l’escala de grisos que es donen en la memòria històrica” i recordar que a vegades “ni els amics són tan amics, ni els enemics, tan enemics”.
Foto portada: Ramon Vallvé, un dels testimonis de l’Audiència Memorial. Autor: David Chao.
