Dijous 17 de febrer de 2022 s’ha celebrat l’anomenada Audiència Memorial a l’Auditori del Casal Pere Quart, on una dotzena de sabadellencs han pogut explicar els seus records personals i les seves històries familiars sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista (més info: ‘12 testimonis en primera persona sobre la Guerra Civil i la dictadura‘). Un acte de memòria polièdric a partir de testimonis en primera persona que abracen tres generacions diferents. Aquesta és la història de Sílvia Simó, filla d’un sabadellenc a qui la guerra no només va desgastar físicament, sinó també psicològicament.
Sílvia Simó ha escoltat històries familiars de la guerra i de la postguerra des que era petita; els seus pares les explicaven en forma d’anècdotes a la taula allargada del menjador de casa i sovint amb rialles. Antoni Simó era una persona molt comunicativa i molt optimista, tal com ha recordat la seva filla, i això ajudava a suavitzar les tragèdies de la Guerra Civil i del franquisme. Tot i això, Sílvia Simó només va conviure 22 anys amb el seu pare i ara reconeix que, si hagués tingut més temps o més edat, li hauria agradat preguntar-li segons què.
Simó, nascuda el 1962, s’inclou en “l’època quan les coses ja començaven a anar una mica bé” i per això no va patir de manera tan directa els efectes de la guerra i la postguerra; però el seu pare en va patir pràcticament tots els capítols: el front, els bombardejos, l’exili, les detencions, les deportacions als camps de concentració i la pèrdua de persones estimades, entre d’altres.
“Amb 28 anys, al pare ja li havia passat tot el que li pot passar a una persona. A aquesta edat ja li havia passat de tot. El meu pare al final va començar a desvariar una mica. Estava exaltat i cridava que ‘els portaven a matar’ i que ‘eren uns assassins’. A vegades, els companys li havien de donar un cop de colze perquè callés i, arran d’això, un metge li va diagnosticar neurosi de guerra. El van acabar incapacitant per estar al front i el van destinar a una caserna de Sarrià”, ha explicat Sílvia Simó sobre el seu pare.
De manera similar, uns mesos després, Antoni Simó es va exiliar a França amb dos companys més i va al·legar que tenia sarna perquè l’internessin a un hospital de Perpinyà. “Si una cosa definia al meu pare, era que era molt espavilat. Més endavant, per exemple, també va aconseguir escapar-se de Llars Mundet fent-se passar per un cantant més de la coral que hi havia a l’església del costat”. L’astúcia i la vivacitat era el que més caracteritzava al pare de Sílvia Simó, qui va aconseguir escapar-se dels camps de concentració almenys dues vegades i, en una, en menys de 24 hores. A vegades, però, això també li va girar el vent en contra:
“Quan el meu pare va sortir del camp d’Argelers fent creure que anava a l’Espanya de Franco, la gent li va començar a cridar traïdor i fill de puta pensant que renunciava a tots els seus ideals; quan realment no era així”.
De fet, a partir del primer exili, hi va estar ben poc a França: de Perpinyà se’n va anar a Lió i d’allà a un poble del costat on va fer amistat amb un senyor que el va posar en contacte amb un grup de refugiats com ell. La mare de Sílvia Simó i ella mateixa seguien el recorregut d’Antoni Simó a través de les cartes que els enviava firmades amb un pseudònim per no ser identificat.
Acabada la guerra, L’any 1939 va ser condemnat a sis anys i un dia per “ser pròxim a la rebel·lió”. Primer va ingressar a l’antiga presó de Sabadell i després a La Model. Una vegada nascuts els dos primers fills, els germans grans de Sílvia Simó, el van tornar a condemnar per falsificació documental. Tant ella com els seus germans coneixen la història i totes les peripècies que va haver de fer el seu pare durant la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista. A casa sempre en parlaven molt i sovint ho feien amb humor: “quan venien a buscar al meu pare per portar-lo al cuartelillo, ell els preguntava si agafava manta o no per si hi havia de ser gaire temps”, ha recordat en el testimoniatge.
Més informació:
Foto portada: Sílvia Simó, un testimoni de l’Audiència Memorial d’aquest dijous. Autor: David Chao.
