Ahir, divendres, va morir a Barcelona als 91 anys d’edat la novel·lista sabadellenca Lluïsa Forrellad,una de les grans firmes de la literatura catalana, que va donar-se a conèixer amb només 26 al guanyar el premi Nadal amb la novel·la Siempre en capilla. Voluntàriament, sense deixar d’escriure, va decidir apartar-se dels focus de la fama, fins que 50 anys després va publicar la novel·la Foc latent.
Lluïsa Forrellad i Miquel va néixer a Sabadell el 17 de maig de 1927 i va ser germana bessona de la també escriptora Francesca Forrellad. Lluïsa, des de ben petita, va demostrar les seves inquietuds culturals, practicava dibuix a ploma i carbó i feia teatre. Va ser una de les cofundadores el 1948 del grup de teatre Quadre Escènic de la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell, del qual també va ser actriu guanyant fins i tot alguns premis d’interpretació, i per la qual va escriure dos drames en castellà: Dos razones i Regimiento de caza 43. Va estudiar uns cursos de medicina però va renunciar a la seva carrera per a treballar al negoci familiar, una indústria auxiliar del tèxtil.
Llüisa Forrellad es va donar a conèixer al gran públic el 1953 quan guanyà el premi Nadal amb l’obra Siempre en capilla, derrotant aspirants com Juan Goytisolo. Tenia 26 anys i va rebre nombrosos elogis de la crítica espanyola i estrangera com la de Ramon J. Sender, des de Mèxic o del The Times que va destacar la bona construcció de la novel·la i la particularitat de ser d’una autora jove. La novel·la es va traduir a l’alemany titulant-la Die ewige Angst i va tenir molt èxit. Deu anys després va tornar-se a publicar canviant el títol, Arzt in der Entscheidung. L’any 1966 TVE va emetre la versió adaptada per televisió de Siempre en Capilla i el 1977 se’n va fer una nova versió. El 2007 va publicar-se la traducció al català, Sempre en Capella, realitzada per ella mateixa.
Aquesta seva primera novel·la narra en primera persona, des d’un curiós punt de vista, els tràngols de dos metges i d’un químic acabats de doctorar durant una epidèmia de diftèria al Londres de finals del segle XIX. Estilísticament es fa difícil de classificar, tot i que alguns crítics l’ubiquen dintre de l’anomenat romanticisme gòtic tardà. A més, va destacar en el context de l’època, ja que la resta de novel·les guanyadores del Nadal, estaven totes emmarcades en el realisme social de la postguerra.
Anys de creació silenciosa
El ressò d’un èxit tan sorprenent i la pressió dels mitjans de comunicació va ser aclaparador. Durant cinc anys no va parar de rebre cartes de lectors i admiradors, així com multitud d’ofertes per assistir a conferències, entrevistes, homenatges, fins i tot per ser fallera a Valencia. La premsa li va retreure que no assistís enlloc i l’anomenaren “l’escriptora fantasma”. Finalment la popularitat la va esgotar i l’any 1959 va decidir desaparèixer del panorama literari i fugir a Londres. Amb el transcurs del temps el seu nom va caure en l’oblit.
No obstant això, no va deixar d’escriure i va enllestir una desena de novel·les. Després de més de 50 anys de silenci, va publicar el 2006 una d’aquestes obres, Foc latent, que narra l’aprenentatge vital de Pol Caselles —orfe, pobre, fet a si mateix—, la seva educació sentimental i el seu ascens en societat. Tot això en l’època més convulsa de Barcelona, esquinçada per les bombes anarquistes, la lluita de classes, el catalanisme emergent i la confrontació religiosa, que culminarà en l’esclat incendiari de la Setmana Tràgica.
n
50 anys més tard, el 2008, va publicar la novel·la Retorn amarg on fa una excel·lent recreació del poble de Fortiana, a les Guilleries, a finals del segle XIX, just quan l’electricitat, el tren, les fàbriques comencen a trencar amb els costums tradicionals. Aquí és el destí del protagonista, Lesmes Padró, que canviarà de forma radical quan s’adona que el seu germà Bernat i ell pretenen a la mateixa dona. La novel·la té uns diàlegs molt vius i un lèxic d’una gran riquesa, ajustat al caràcter i condició social dels personatges.
Durant el gairebé mig segle de creació silenciosa, l’autora es va dedicar a refer i perfeccionar les seves obres, així com a explorar arxius i biblioteques recollint documentació de la Barcelona de finals de segle XIX. El descobriment de l’ordinador, de la mà del seu nebot, li va donar la oportunitat de posar en ordre els calaixos plens de folis mecanografiats
