Foto portada: Harrison Parpillon, politòleg sabadellenc. Font: cedida.

’28-M: butaques, cadires i taules a la política sabadellenca’, per Harrison Parpillon

ARTICLE D’OPINIÓ
Harrison Parpillon, politòleg sabadellenc

Aquest diumenge són les municipals i una de les preguntes que més sona en dies abans d’eleccions és: quins pactes es poden dur a terme?

Sembla difícil que cap dels partits pugui treure majoria absoluta, el que més a prop es va quedar l’última vegada va ser el PSC. Una majoria absoluta resol molts problemes de mides i espais. I és que, tot i que tingui bones relacions amb diferents partits, avui dia governa sol amb una regidora no adscrita, que no té ni molt menys garantida la seva continuïtat al ple. Amb dues potes Farrés ha pogut governar incorporant a l’estructura els suports necessaris per tirar endavant pressupostos.

L’acord ‘de la Concòrdia’ no assegurava la majoria absoluta, però inhabilitava qualsevol altre, perquè Cs no tenia pensat donar suport a Juli Fernández per ser alcalde. Això és tot el mínim que pot necessitar un cop més Marta Farrés, en cas de no tenir majoria absoluta: evitar un pacte alternatiu.

Si ERC no guanya, què necessita per habilitar un pacte alternatiu? Sembla que l’estructura és molt més estable quan la majoria s’assoleix mitjançant tres partits que quatre. És a dir, és molt més fàcil un acord: Junts, ERC i Crida o ERC, Comuns i Crida, que no pas un acord entre les quatre formacions.

Això passa principalment per dos factors; el primer és que és més fàcil arribar a acords i obtenir quotes d’influència entre tres que entre quatre, el segon és que el tema al voltant el qual giri la política del govern i el nom que rebi és molt més coherent amb tres que amb els quatre; el govern independentista o el govern d’esquerres, aquestes són les possibilitats. Comuns i Junts exclouen mútuament ambdós títols.

La taula sembla una estructura molt menys sòlida per Gabriel Fernández si vol assolir l’alcaldia que no pas el tamboret.

Dels dos tamborets, l’independentista i el de les esquerres, sembla que el segon és el més sòlid. Les relacions entre la Crida i Junts dificulten molt la possibilitat d’aquest govern i si tirés endavant segurament seria un govern d’Esquerra en solitari amb el suport de les dues formacions de forma externa. Junts ja ha dit que no governaria amb la Crida i per les declaracions fetes per Matas sembla que l’objectiu és formar part del govern. A més l’eix nacional no és tan sòlid com l’eix esquerra-dreta a escala municipal.

Farrés pot tornar a aplicar la mateixa fórmula que aplicava ara fa quatre anys, facilitar l’entrada a govern a un dels socis per tal de deshabilitar l’altre acord. Les estructures més sòlides per Farrés són curiosament Junts i En Comú Podem.

ERC per la seva contraposició, a Sabadell, al PSC sembla molt difícil imaginar-la governant plegats i la Crida si bé és cert que no competeix amb el PSC com ho fa ERC en l’àmbit electoral, històricament s’ha mostrat molt crítica amb el seu model de ciutat. Junts ha aprovat pressupostos i ha sigut el soci que ha desencallat la legislatura en un govern en minoria. En Comú Podem si bé és cert que en certa manera ens agafa de nou, perquè la regidora de Podem ha quedat desvinculada del partit i que tenim el precedent del govern quadripartit del 2015, per la coalició a escala estatal no podem descartar la possibilitat d’un govern plegats.

Marta Farrés mentrestant es troba esperant, a una butaca, molt més còmode que un tamboret, però a l’hora això la fa menys activa, en un rol passiu, perquè si la resta de partits no són capaços d’aproximar-se mínimament a un acord, no té cap necessitat d’aixecar-se. Ara bé, no té assegurat que li agafin la vara si s’acomoda esperant, així que potser es veu forçada a explorar noves estructures, qui sap si una estable, amb majoria absoluta, abans del que li agradaria.

Foto portada: Harrison Parpillon, politòleg sabadellenc. Font: cedida.

Comments are closed.