ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
El debat actual de l’habitatge conté una afirmació amb to de greuge històric i és l’acusació que el problema deriva del fet que fins ara només ha estat promogut habitatge social de propietat, quan allò que calia era que fos de lloguer. Es ve a dir que, tot i el gran nombre d’habitatges públics realitzats, la batalla s’ha perdut per la conversió en privats dels promoguts.
Vist enrera és cert, però els circumstàncies no són coincidents i cal analitzar el passat en els seus propis termes. En primer lloc, s’ha fet lloguer des del 1995, des de fa més de vint anys, i el seu nombre no ha estat pas reduït (1.403 unitats), a una mitjana de 90 per any i en nombre creixent fins la crisi (2010). Aquestes xifres no sembla que ara es vulguin pas igualar.
| alcalde | període | habitatges | de lloguer | % de lloguer |
| Antoni Llonch | 1958 – 1964 | 711 | 0 | |
| Josep Burrull | 1968 – 1975 | 3.655 | 0 | |
| Ricard Royo | 1978 | 48 | 0 | |
| 1r Antoni Farrés | 1983 – 1985 | 819 | 0 | |
| 2n Antoni Farrés | 1990 – 1999 | 973 | 145 | 15% |
| Manuel Bustos | 2000 – 2010 | 1.816 | 1.258 | 69% |
Font: VIMUSA, elaboració pròpia.
Els canvis històrics entre la propietat i el lloguer tenen un sentit profund que cal tenir en compte. Les velles operacions de lloguer en habitatge municipal, per exemple en la socialdemocràcia europea, eren en un moment en que els salaris no podien capitalitzar l’habitatge. Més endavant, i a Sabadell, a les operacions fetes per empresaris (Marcet, Garcia Planas,…) el lloguer era llegit com un element de control social sobre l’obrer a la fàbrica, de forma que la venda era més liberal, menys paternalista. Més tard, en els anys setantes, hi van haver vagues de pagament de lloguer en tots els blocs de l’Estat a Sabadell (pisos d’Arraona i Espronceda, propietat de la “Obra Sindical del Hogar”), com també a altres poblacions. En aquest mateix context, el pisos dels setantes realitzats per VIMUSA, contenien dèficits constructius (humitats de condensació, bàsicament) que van haver de ser assumits per l’ajuntament (via ajudes de la Generalitat) i reparats, tot i haver estat venuts feia anys.
En un moment en que els crèdits hipotecaris eren al 14 per cent, les amortitzacions de la primera operació en democràcia, a la Plaça Espanya, es va fer a un interès (4 per cent) que permetia una amortització equivalent a un lloguer, per la qual cosa la seva dimensió social era clara. Ens vam plantejar la hipòtesi del lloguer, però va decaure aviat en el context descrit més amunt, tot i que la puresa ideològica ens hauria portat a copiar les velles experiències europees. De Viena en vam admirar operacions com el Karl Marx Hof, però ens vam reduir a una certa imatge estètica que ens ho recordés.
En aquests moment, allò que fa car l’habitatge no és la construcció, és el sòl. El que encareix és la renda especulativa, la qual es resoldria si els habitatges fossin sobre sòl públic en dret de superfície, públics o privats. Avui calen habitatges públics i socials pel fet de la davallada enorme de la capacitat adquisitiva de la gent, per salaris baixos i, en particular, dels joves. Per això, més ens valen dos apartaments de 45 metres quadrats que un pis de 90 metres quadrats i això és el que hauríem de fer a gran escala, partint de les experiències ja realitzades que ens mostren un camí.
L’ideal futur tampoc no és una Arcàdia feliç, tota de lloguer, tota de propietat pública. L’ideal és una quota de lloguer social i que el sòl sigui públic també en una part important del privat i que retorni al cap d’uns anys. Això és avui possible amb una mentalitat de municipalització del nou sòl urbà que es creï, de TOT el nou sòl. Només cal una estratègia plurianual, més enllà d’un mandat municipal
En el balanç històric de l’habitatge públic a Sabadell destaquen dos alcaldes que no són, precisament, els meus preferits: Burrull i Bustos. El primer per la magnitud, el segon pel lloguer i les experiències d’habitatge dotacional. Els gerents de VIMUSA i el fet d’ampliar experiències anteriors expliquen l’origen de cada cas, però això no treu el seu mèrit polític. Podem criticar profundament el model urbanístic i la gestió d’ambdós en el conjunt de la ciutat, però en matèria d’habitatge municipal, ens repten a la magnitud (Burrull) i al lloguer social (Bustos). El cas és si el nostre govern actual, i la ciutat mateixa, ens sentim al·ludits.
El nou pla del govern municipal parla de 362 habitatges de lloguer en cinc anys (amb només 53 per començar). Aquestes xifres queden molt per sota la nostra historia recent i no aprofiten l’experiència realitzada, la qual ha estat de 125 habitatges de lloguer per any, entre el 2001 i el 2010. Gran titular per a poca substància. Demanem més ambició.
