ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Monge. Exregidor de l’ajuntament de Sabadell
Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de llegir l’article que va escriure la Senyora Virgínia Domínguez en referència al Vapor Píssit. A partir d’aquesta lectura, i degut a unes afirmacions que em semblen poc ajustades a la realitat, m’he permès fer unes reflexions que, si més no, poden contribuir a conèixer molt millor l’evolució i la realitat actual d’aquest equipament.
La primera és que certament, a l’any 2010, ostentant la responsabilitat de la regidoria de cultura, juntament amb representants de la Joventut de la Faràndula i del Teatre del Sol, es va estudiar la possibilitat d’utilitzar part del Vapor per a les arts escèniques.
Les necessitats d’ambdues entitats reclamaven nous espais d’assaig, de magatzem, de representació… i es va pensar que el Píssit, per les seves característiques i la seva ubicació podia ser una bona solució.
Ara bé, certament aquell projecte, repeteixo projecte, no va reeixir, entre altres coses per l’enorme dificultat que comportava fer compatible l’adequació de l’espai amb el respecte a l’edifici i a les màquines existents, les quals mai es va pensar ni en traslladar ni molt menys en eliminar, ja que en tot moment ningú va posar en qüestió que aquest no fos el seu espai propi.
El pas del temps però, ens ha fet palès una realitat que m’atreviria a qualificar com de lamentable. D’ençà llavors i després d’una restauració parcial prou interessant, aquest edifici segueix buit, sense contingut, amb alguns espais en una situació molt lamentable i deteriorant-se dia a dia.
Però si seguim reflexionant al voltant d’aquesta deixadesa, trobem que durant el període 2015-2019, és a dir 4 anys, la formació política de la Sra. Domínguez va estar al govern municipal i fins i tot duran 2 anys en va tenir l’Alcaldia, desenvolupant la mateixa senyora Domínguez les funcions de Cap de Gabinet de l’Alcaldia.
I arribat aquest punt em pregunto, com és que d’una banda es manifesta tanta preocupació per aquest espai i quan s’ha tingut l’oportunitat, amb responsabilitats directes en el govern de la ciutat, no s’ha fet absolutament res. No es va elaborar ni un trist projecte, cap proposta d’actuació, un calendari de voluntats…. Res, ni la més petita acció, com si aquest Vapor en aquest període de temps no existís.
Llavors em pregunto de què es queixa ara la Sra. Domínguez si l’actual govern municipal pot tenir una proposta, la qual desconec i que per tant no entraré a valorar, si quan ella va poder actuar, no va fer absolutament res ( Ni en aquest ni en qualsevol altre edifici patrimonial, tot sigui dit).
Seria interessant obrir un debat sobre la necessitat d’un museu tèxtil a la ciutat. De la seva composició, ubicació i disseny. Alguns pensem en models propers al concepte de la ciutat museu més que no pas a un museu a la ciutat. Però sigui quina sigui la proposta, aquesta ha de ser real, efectiva, i allunyada de queixes i laments estèrils de persones i entitats que, quan han tingut l’oportunitat de fer, o no han tingut la voluntat o no n’han sabut més.
Hi ha una dita que diu, “pels seus fets els coneixereu” i jo afegiria…i no pas per les seves paraules.
