ARTICLE D’OPINIÓ
Nohemí Zafra, Moviment veïnal del sud
Aquest novè mes està ple de dubtes sobre el començament de les escoles, inseguretat laboral, augment històric de l’atur, caos en la gestió dels ERTE, irresolució de l’Ingrés Mínim Vital…
Enmig d’aquests desastres, el deute. El Banc d’Espanya ha previst per al 2020 l’augment de la morositat dos punts per sobre dels patits a la crisi de 2008 arribant algunes previsions fins al 15 per cent. Recordem els seus efectes: gran increment de desnonaments, augment d’execucions hipotecàries, dacions en pagament… A més d’un enduriment dels requisits d’accés a la hipoteca, un gran parc d’habitatge a mans de grans propietaris… A causa de la crisi moltes llars patiran per pagar el seu sostre, per contra no se’n parla, els mitjans van plens de la controvèrsia de les ocupacions. S’ha polemitzat utilitzant uns casos puntuals evitant tractar la qüestió fonamental: Només l’impagament d’uns mesos, només uns, tan sols una ensopegada i la vida trontolla per la possibilitat de perdre la llar. Es fa difícil entendre perquè centren els titulars en generar por pels ocupes i a més amb una perspectiva alarmista. Les dades mostren que els casos d’ocupació de residencies habituals són ínfims perquè generalment es tracta de domicilis buits i propietat de bancs o d’empreses d’inversió.
Centrant la qüestió en la manera d’accedir a l’habitatge de la classe treballadora trobem que la majoria han de pagar o una hipoteca o un lloguer abusiu. Pel que fa als préstecs fincables a Catalunya els percentatges de la quota hipotecaria suposen un 32,67 per cent de mitja del salari. En el cas del lloguer, en els darrers anys el seu cost ha anat augmentant situant actualment la mitja salarial destinada al seu pagament en un 56 per cent. Per tant, podem dir que la major despesa d’una persona de classe treballadora és aquesta. Sense oblidar les darreres dades que alerten que la majoria dels joves no poden emancipar-se ja que no poden assumir els requisits ni d’una opció ni de l’altra.
Alguns recordareu la creació d’un Real Decreto al març que establia una moratòria hipotecària però s’estima conté uns requisits tan estrictes que només el 10% de les persones sol·licitants hi tindrà accés. Pel que fa al lloguer podem destacar que s’ha intentat regular els preus mitjançant un proposició de llei impulsada des del Sindicat de Llogaters tanmateix la votació no s’ha arribat a celebrar perquè Cs i PP han presentat una petició de dictamen davant el Consell de Garanties Estatutàries. Probablement ho aturi completament tal com va passar fa un any amb una iniciativa similar.
A hores d’ara s’haurien d’haver encès totes les alarmes a les administracions i la seva maquinària hauria d’estar elaborant un pla d’emergència per a la protecció de les residències habituals. Les acaballes de l’estiueig haurien d’estar plenes de mesures preventives i pal·liatives dels efectes de la crisi i no de debats estèrils i malintencionats. No ens despistem, fixem-nos en els problemes reals de la classe treballadora.
Estem parlant de casos aïllats evitant la qüestió veritable: els joves no poden independitzar-se, les famílies estan sobre-endeutades, el cost de les residències és excessiu, manquen polítiques públiques, el parc d’habitatges de protecció oficial és insuficient… A la zona Sud de Sabadell trobem la menor renda mitjana de la ciutat, uns 18.612 euros anuals, per tant reclamem disposar d’un programa específic en matèria d’habitatge per ajudar a les famílies afectades de manera urgent.
Es dóna preferència a una perspectiva de seguretat eludint aplicar polítiques socials i d’ajuda. Per exemple, que com a mesura de prevenció es parli de fer servir drons: vigilància al ciutadà, posant-lo altra cop al centre de la culpabilitat.
Aquesta campanya sembla orquestrada per desviar l’atenció de l’opinió pública i que no es fixi en el motiu principal de l’existència de les ocupacions. Amb aqueta visió ens volen fer combregar amb rodes de molí, vendre’ns les bondats d’aplicar mesures neoliberals quan, en realitat, això només beneficiarà a una minoria. Davant una situació econòmica i social dura hem d’estar al costat dels més vulnerables, no dels lobbies.
