ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Monge, regidor no adscrit de l’Ajuntament de Sabadell.
El dimecres passat vaig assistir al meu darrer Ple com a regidor de l’Ajuntament de Sabadell. Acabava així una etapa de gairebé 11 anys, amb diferents responsabilitats, al servei a la ciutat.
Arribat el moment haig de confessar que els meus sentiments han sigut un tant contradictoris: d’una banda estic molt content i de l’altra molt trist.
Content perquè per fi s’acaba aquest període de la meva vida que tantes alegries però també tants mals de cap m’ha proporcionat. I francament, em sento alliberat. I també trist, molt trist per com deixo la meva estimada ciutat.
Quan vaig decidir assumir les responsabilitats polítiques, el mes de juny de l’any 2007, Sabadell era una ciutat dinàmica, viva, amb empenta, amb força i prestigi. Per aquest motiu vaig acceptar l’oportunitat i el repte d’intentar millorar-la.
De fet, si haig de ser sincer, al llarg de la meva vida sempre havia conegut Sabadell com una ciutat que cada dia que passava era millor.
Evidentment que al llarg d’aquestes dècades hem viscut crisis, i de molt greus, però sempre s’havien superat amb la força d’una ciutat viva que comptava amb autèntics líders a nivell econòmic, cultural, social, polític….
Però certament d’ençà l’esclat del Cas Mercuri, com a ciutat, hem entrat en una crisi col·lectiva molt preocupant, que s’ha vist agreujada en aquests darrers quatre anys.
Segurament en aquell moment Sabadell demanava un canvi i la ciutadania així ho va pretendre amb les eleccions d’ara fa tot just quatre anys. Però calia que aquest canvi comportés una millora que la realitat s’ha encarregat de demostrar-nos que no ha estat així.
No entraré a valorar els resultats d’aquest període, en tot cas ja ho ha fet la ciutadania. Lamentar-se no serveix de res.
El que voldria, i així ho vaig expressar en el darrer Ple, des de la més grans de les modèsties, seria fer un seguit de demandes al nou govern, que està a punt de néixer, que podrien ser d’una certa utilitat per corregir aquesta decadència en la que ens veiem immersos.
Voldria demanar-los-hi que siguin capaços de dotar-nos d’un projecte cultural de qualitat. Que no permetin que els recursos que tenim fugin, com ha succeït amb Museu del Gas, i que no deixin morir a les entitats, com ha estat el cas de l’Alliance Francaise. Que recordin que Sabadell te activistes i promotors culturals molt potents que mereixen ser escoltats i tinguts en compte.
Desitjaria que fossin imaginatius i donessin una solució al tema del lleure. I no parlo exclusivament del juvenil, sinó entès aquest en la seva vessant amplia i transversal.
Seria absolutament necessari que, en lloc de foragitar o posar entrebancs a la instal·lació d’empreses (Allò que en moltes ocasions he anomenat el “Via Crucis” dels departaments de llicències i d’obres, pels quals havien de passar aquelles persones que volien engegar un negoci), obrin els braços a les noves propostes i donin suport real als emprenedors, per petits que aquests siguin. I que, per motius dogmàtics, no obstaculitzin la instal·lació de les grans empreses, que solen proporcionar molts llocs de treball.
És urgent que corregeixin l’actual situació de brutícia i deixadesa que estan patint tots els racons de la ciutat i facin que la via pública, els nostres carres i les nostres places, tornin a ser un lloc de trobada agradable.
Que protegeixin de veritat el patrimoni. Que recuperin edificis i els hi donin contingut. En aquest punt els hi voldria demanar que tinguessin especial sensibilitat a les demandes urgents que tenen els Museus Municipals i l’Arxiu de gaudir d’uns espais dignes.
En temes de vialitat, que siguin valents i donin respostes que facin compatibles el respecte al medi ambient i a l’entorn, amb les necessitats de transport d’una ciutat de més de 200.000 habitants que hauria de ser cap de comarca.
Cal recuperar els eixos de comerç tradicionals, sense fer propostes desaforades i cal que facin el que calgui per evitar la degradació que continua patint el centre, i en especial el Passeig.
Hauran d’intentar ressuscitar els mercats, i que aquells que no puguin, els que es troben en fase terminal (la gran majoria), que els hi donin un nou us raonable, integrat als seu entorn.
Que s’oblidin d’elaborar plans estratègics, plans directors…..i actuïn. Sobretot, que actuïn. Alliberats de dogmes ideològics, cercant sempre allò que li cal a la ciutadania. I que quan aparegui un problema, no pretenguin apagar el foc amb benzina.
Voldria demanar-los hi que siguin honestos, però de veritat. Que no facin comèdia aprovant, per una porta, un codi ètic molt bonic mentre que per l’altra fan entrar a familiars a la nomina municipal.
Que si son laics, no cal que ens facin recomanacions al inici de ramadà i si no ho son, que informin de les celebracions de totes les confessions.
Els hi caldrà, pel bon funcionament de la maquinaria municipal, fer una autèntica revolució pel que fa a determinats alts càrrecs de comandament que s’han convertit en autèntics bruixots, que alenteixen i dificulten l’acció municipal.
Si us plau, que des del primer dia es posin a treballar en allò que la ciutat necessita. Alliberem-nos de dogmes ideològics i tornem a Sabadell al rol que mai havia hagut de deixar. Que despertin aquesta ciutat adormida, anestesiada per a que torni a ser la capital de comarca que tots vàrem conèixer.
I sobretot que tinguin clar que Sabadell és tota la ciutat. Des del carrer Ramon Berenguer fins al de Josep Pla i del carrer de França fins al de Susqueda.
No fos cas, tal com em vaig atrevir a apuntar en un article en el mes de gener del 2017, que ens passi com a Macondo i Sabadell acabi “llençant al racó on hi ha els pobles que han deixat de prestar servei a la creació”.
