ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
El conflicte del Bus a Sabadell parteix del problema central del Passeig de la Plaça Major. Primer les obres de l’estació i després l’àrea de vianants han transformat completament la totalitat del servei i hi pesen com una llosa. És la nostra zona zero.
Les peces de l’embolic són diverses. Per començar, la rampa del possible aparcament va eliminar un carril de circulació en ple Passeig Manresa, de forma que, sense cap base legal ni cap projecte que ho emparés, van aparèixer unes obres que trenquen la continuïtat de l’eix central. Una decisió forta i il·legal. El segon problema és la decisió de fer un “espai compartit” al Passeig de la Plaça Major, això és un únic paviment sense cap desnivell o bordó que protegeixi del pas del Bus (i dels camions) en un paisatge tot d’asfalt. Pot funcionar els diumenges, sense vehicles, però a diari pujar a un Bus des del paviment, situar-te a l’alçada de les seves rodes i combinar la càrrega i descàrrega arreu, comporta agressivitat i supeditació. Durant la setmana manen els vehicles i la prova és que la traça del carril de pas, al final, s’ha hagut de senyalitzar amb bandes de paviment rugós i jardineres, que creen un ample carrer! I, com a complement, s’ha reduït el nombre d’autobusos que travessen l’espai central en base a fer-los passar pel darrera, carrer de Sant Joan, amb la qual cosa el que guanyem a una banda ho perdem a l’altra. Una mala solució que degrada la ciutat i estem instal·lats a durar en aquesta baixesa.
La magnitud del problema va de la Gran Via a la ronda Zamenhof i caldria ordenar una solució que endreci aquest tram d’eix central amb coherència, de punta a punta. S’ha advertit des de fa temps i mai l’Ajuntament ha assumit el repte, obsessionat només per paviment de lla Plaça Major. Obsessió limitada, perquè no s’ambiciona un centre potent, no fos cas que els barris ho veiessin com una mala jugada, diuen a la plaça Sant Roc. Molt curt de mires! La viabilitat cultural i comercial del centre ciutat, de tota la ciutat, depèn d’aquest fet. No és pas poca cosa!
El cas és que tenim la Rambla poc circulada, però amb un excés de dimensió rodada i voreres denses de gent. La cantonada fins Dr. Robert, senyalitzada amb tanques provisionals, parades de Bus i taxis a Dr. Robert, el magnífic “espai compartit” al vell centre i el Passeig Manresa ofegat per la rampa. Finalment, la Via Massagué combina unes voreres misèrrimes i una tram fins Zamenhof més estàndard.
Es va mal plantejar el dilema: Bus o vianants, i no hem resolt ni l’un ni l’altre, perquè ni és una àrea de vianants amb qualitat ni el transport públic hi és digne. Senyal que hem plantejat malament el conflicte. A tota Europa hi ha centres densos on conviuen ambdues demandes i s’assoleix un espai de vianants travessat pel transport públic. Cert, normalment ho és amb una solució de tramvia, que vol dir plataforma baixa, combois no gaire amples i sistema elèctric sense fums. Aquesta hauria de ser la nostra solució: màxima qualitat d’espai de vianants i màxim servei de mobilitat, de forma conjunta i no en dilema confrontat. I, si no podem començar pel tramvia, comencem amb bussos elèctrics. Però tramvia són carrils de ferro i Bus ha de ser en calçada enfonsada. Bus a nivell és una aberració, com veiem a diari.
Podem fer una proposta de disseny urbà del centre, definint els paviments del tram central de ciutat, en una solució que després creixeria a nord i a sud?. Cal fer-ho. És complex? Cert, però és obligat fer camí.
El centre seria clarament de vianants, només travessat pel carril de bus, que podria ser de doble direcció, o de carril únic reversible per trams. Parades de taxi i zones càrrega/descàrrega caldria que fossin a espais laterals acotats. No són possibles transport públic, vianants i els altres serveis rodats junts tots i arreu. Fa anys, en la disputa del fer àrea de vianants, el carrer de Gràcia es volia fer-lo compatible i no era possible. La mala decisió actual és talment com si pel carrer de Gràcia es permetés el pas de vehicles en un carril que demanaven els comerciants i que avui veuríem aberrant. Al centre cal una solució dura i definida, no una ambigüitat que ho degrada tot. La política de tot alhora és inviable, és desgovern.
És nou tot això? Doncs no. Va ser sobre la taula a totes les sessions de debat sobre el centre que es van fer fa uns anys. S’ha escrit i publicat. Només que al govern li fa por obrir aquestes hipòtesis, imagineu decidir-les!
