L’any Espriu va passar. Si algun avantatge em permet aquest espai és la possibilitat de fer ballar i recuperar les dates: el “calendari particular” se salta dies en blanc i en subratlla d’altres, s’atura en el temps, recula i l’allargassa, que per això és particular. I per això ara em permeto fer referència –no pas balanç- als dotze mesos de 2013 dedicats al centenari del naixement de Salvador Espriu, un escriptor, dramaturg i poeta que lluitant per mantenir viva la cultura del país va reflexionar-hi de manera personal i crítica, sempre amb la idea clara que calia “salvar-nos els mots” i mantenir viu l’idioma i l’essència històrica de Catalunya.
Tant és així que, quan li preguntaven per què no escrivia en espanyol, per aquella vella mania aparentment amable de diluir-nos argumentant que “així ens entendria més gent”, ell va respondre amb una frase intel·ligent i divertida: “No hace falta llevar leña al bosque”. I és del tot indiscutible: la llengua i la literatura espanyoles ja tenen els seus magnífics autors com a garantia de vitalitat, mentre la nostra, sempre menyspreada (tot i els altibaixos simulats: ara s’han tornat a treure la careta, govern i sequaços) necessita que la treballem en tots els àmbits. Com sol repetir-se parafrasejant el president Companys: “Totes les causes justes del món tenen els seus seguidors; Catalunya només ens té a nosaltres”. I allà on diu Catalunya, sovint s’hi diu “el català”, per defensar país i idioma.
Durant aquest any passat, he tingut la sort de poder freqüentar biblioteques i associacions per parlar del poeta amb molts lectors, que m’han permès compartir les idees i la profunditat de la seva obra, aprendre’n nous detalls i fer-lo més nostre.
Ara, però, em refereixo a l’any Espriu perquè, juntament amb Pla, és un autor que s’ha utilitzat molt sovint com a autoritat intel·lectual per defensar la idea que Catalunya ha de seguir formant part d’Espanya. Hi hagué, fins i tot, una escena tragicòmica, d’aquelles que provoquen vergonya aliena, quan en un discurs d’un Aznar que necessitava els vots catalans (i els va tenir!), l’home volia quedar bé amb Catalunya (la necessitat el forçà a un ridícul espantós, que ell, avui, encara no deu admetre: es poden treure conclusions…) i per ensabonar-nos va dir allò de “hablo catalán en la intimidad”. I va acabar-ho de trinxar amb una cita de versos d’Espriu pronunciada com si tingués singlot, absolutament incomprensible, delirant i patètica. El do de llengües no ha estat mai, pel que es veu, una característica familiar…
Després d’aquell numeret aznarista, però, molta altra gent ha volgut recolzar-se en Espriu per defensar la “unidad”. Gent d’aquí i d’allà, als quals, a més d’una idea del món certament esbiaixada, els uneix la més absoluta incapacitat lectora. No, no saben llegir: lletregen amb més o menys encert (però com l’Aznar, cap) i ho fan per trair i manipular el poeta, fent un ús malèvol de les paraules, sobretot d’aquells magnífics versos de to admonitori i profètic del llibre La pell de brau:
… recorda sempre això, Shepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles dels teus fills…”
Com que escriu Sepharad (que ell identifica amb la península ibèrica, recuperant-ne el nom hebreu), els més “vivales” el fan parlar d’una inexistent idea d’Espanya quimèrica de milers d’anys. I després d’aquesta ‘neteja d’etnicismes’, s’arrapen a la necessitat de ‘ponts del diàleg’ que el poeta reclama. Oblidant, naturalment!, els dos versos següents, que els semblen una bogeria (“comprendre i estimar”, què deu ser?; “les raons i les parles”? si només hi ha una raó i una parla autèntica!). La manipulació malèvola em sembla que està fora de dubte.
Però encara hi ha més. Els famosos ‘ponts del diàleg’, per existir demanen indefectiblement que hi hagi almenys dos punts de vista. I els diàlegs només es poden fer d’igual a igual; així com els ‘ponts’ només es poden establir entre dues ribes. Vull dir que un diàleg senyor/subordinat està viciat d’entrada: el subordinat ha d’admetre que el diàleg pot acabar amb una imposició, és a dir: és un fals diàleg. I un pont no és una escala. Si algú demana un pont entre un primer pis i un segon pis, sembla més aviat que està demanant una escala per superar un ‘desnivell’, ja que n’hi ha un que es troba en un pla superior i un altre en un pla inferior. No hi ha pont possible, doncs, com no hi ha autèntic diàleg, entre dos que no parteixen de la igualtat.
El que volen, doncs, els que ara, després d’anys, reclamen aquests falsos ‘ponts del diàleg’ és que el del primer pis aguanti el pes del de dalt, conformat i feliç, afirmant, a més!, que fa el que és just, perquè a ell li toca estar a sota… del pont! Ara seria hora de tornar a allò de “comprendre i estimar”… Però és una argumentació gastada, que ja és inútil.
S’ha intentat que comprenguin, que estimin, i han insultat, humiliat, perseguit, estafat i prohibit “les raons i les parles”. Han fet el diàleg impossible, malgrat l’habilitat i el costum històric amb què van pel món tergiversant les paraules (Amèrica, per exemple, la van ‘descobrir’: es veu que els que hi vivien no es coneixien a si mateixos… perquè només existeix el que ells diuen!).
El llenguatge, aquesta eina que ens fa humans, racionals i socials, per a alguns és una arma que ens ha de fer submisos, obedients i apolítics. Per això lluiten tots aferrissadament per apoderar-se de l’ensenyament i retorçar-lo, desvirtuar-lo i desactivar-lo. Que no ens robin el llenguatge, que no ens robin els poetes!
One Comment