Ja fa temps que l’entusiasme del moment social que vivim al país ocupa una gran part de les notícies i les converses. Durant l’estiu, quan la gent ens trobem més i tenim més temps per fer llargs sobretaules, el tema ha estat constant, els punts de vista diversos i l’apassionament dels arguments continuat. El fiasco de la família Pujol i de l’home que demanava als altres els sacrificis que ell no feia va portar a alguns a fregar-se les mans, pensant que ja havien apagat el foc. Però no ha estat pas així. La gent del país s’ha dolgut molt d’aquell engany, sí. Amb tot, queda clar que quan algú és víctima d’una estafa, no és pas ell, el culpable, sinó el que estafa. I aquesta estafa no té res a veure, com sap tothom qui pensa dos segons, amb el projecte de país que es planteja una immensa majoria de la població, no pas només els possibles exvotants de Pujol. La mostra és que, passades les vacances, tothom s’ha anat resituant en la vida quotidiana i el tema no minva, sinó al contrari, es reprèn amb l’entusiasme que s’encaren els projectes col·lectius que es volen fer realitat.
Aquesta represa, però, té molta vistositat d’actes, discursos i manifestos polítics: i de l’altra banda també genera brutícia tramposa per part dels qui només són feliços posant entrebancs, prohibint, mentint, amenaçant i perseguint des de l’idioma i els llibres, fins als més simples drets elementals. Malgrat aquest enfrontament que els diaris relaten i/o magnifiquen segons qui els paga els anuncis, deia, el projecte de país va endavant, perquè els qui hi creuen van endavant.
Avançar, progressar, no és llançar discursos inflamats o mantenir diàlegs d’estiu improductius més o menys enginyosos. Avançar és treballar de ferm, amb decència, cadascú en el seu àmbit, fent la feina tan bé com sap, ignorant les bestieses que els professionals de l’insult i l’animalada deixen anar a tort i a dret. Que rauquin les granotes, al fanguissar. Ja sabem que sempre hi ha qui es diria que va néixer destinat a no fer ni deixar fer. Que facin. Poden arribar, fins i tot –els impotents hi tenen inclinació- a intentar la violència, perquè el seu camp és la barbàrie. Es guanyen la vida buscant brega (en diuen “valentia”, del rabiós buit mental que els empeny!) i ho fan parlant, escrivint –no gaire bé, però vaja…-, cridant, simulant, malparlant…
Nosaltres els podem compadir, però hem de fer com si sentissim ploure. Ens manifestem, conversem, signem el que calgui signar, fem costat al que creiem just i lògic. I anem treballant, perquè els que no hem nascut amb privilegis, ni tenim prebendes, ni hem heretat, ni ens dediquem a l’estafa, ni cobrem de cap lobby, ni escrivim seguint els dictats i prescindint de la consciència, no, nosaltres només tenim el que ens guanyem i no podem fer res més que treballar, esforçar-nos i procurar constuir un futur per als nostres fills sigui millor que el nostre present. Vénen dies apassionants, passi el que passi, mai res no tornarà a ser com abans. Per fer un país de convivència pacífica, de gent feliç i lliure, treballem i deixem que rauquin les granotes.
One Comment