Foto porta: un home portant un carro ple de cartró, la setmana passada al centre de Sabadell. Autor: J.d.A.

‘Cap excusa sobre les desigualtats’, per Javier Garrido (Podem)

ARTICLE D’OPINIÓ
Javier Garrido. Podem

La humanitat mai havia arribat a acumular tanta riquesa com a l’actualitat. La globalització ho ha facilitat, augmentant dràsticament la mobilitat de mercaderies, capitals, informació i persones. Tanmateix, aquesta riquesa mai s’havia distribuït d’una manera tan desigual. La tendència és poc discutible: en els darrers 40 anys, les desigualtats han augmentat a gairebé tots els països del món.

Així, segons el Credit Suisse, els 47 milions de milionaris que hi ha al planeta -persones amb un patrimoni d’almenys 1 milió de dolàrs, aproximadament l’1 per cent de la població mundial- posseeixen el 44 per cent de la riquesa privada mundial. Per contra, els ingressos del 50 per cent de la població més pobre, segons dades del grup de recerca World Wealth and Income Database (WID), han crescut molt lentament i els de les classes mitjanes s’han estancat o han disminuït.

Cada societat ha produït els seus propis mantres per tal d’excusar les desigualtats, com per exemple que qualsevol persona pot tenir èxit si s’esforça o que, simplement, no hi ha alternativa, perquè la desigualtat sempre ha existit i existirà. Des de finals de la dècada dels 70, un altre mantra afirmaria que, a mesura que s’incrementa la desigualtat econòmica entre les persones, es generen més incentius per tal d’ascendir en l’estructura social i, per tant, més inversió i més activitat econòmica. És a dir, més desigualtat crearia més creixement econòmic, fet que produiria beneficis per a totes i tots. La idea de que la desigualtat econòmica fruit de la competència acaba produint més prosperitat ha estat un dels logos fonamentals del pensament neoliberal des dels anys 80.

En els darrers temps diverses veus s’han alçat argumentant la falsedat d’aquest tòpic. L’economista francès Thomas Piketty, a El capital al segle XXI, postula que sense la intervenció pública la desigualtat en la riquesa continuarà creixent sine die, donat que el rendiment del capital és superior al rendiment del treball. Piketty preveu conseqüències desastroses: la desigualtat soscavarà la democràcia i serà un caldo de cultiu pel populisme, el nacionalisme i el racisme. Des d’altres àmbits de recerca, com l’epidemiologia o la psicologia social, s’ha demostrat una forta correlació entre, per exemple, el nivell d’ingressos i la salut: un menor nivell d’ingressos comportaria una disminució de la salut física i mental, més obesitat, abús de drogues o un pitjor rendiment educatiu.

La desigualtat no és cap llei imperiosa de la natura sinó un dels nostres problemes socials més urgents. Com podem combatre-la? En primer lloc, carregant contra els mantres que, ara per ara, impedeixen la implementació de polítiques eficaces. Hi ha la possibilitat de crear una estructura impositiva més progressiva per a l’impost sobre la renda de les persones físiques, fins a una taxa superior del 65 per cent per als trams superiors, acompanyada d’una ampliació de la base imposable. A la vegada, hauria d’haver un impost proporcional o progressiu sobre la propietat basat en valoracions immobiliàries actualitzades. S’hauria de renovar la protecció social, augmentant el nivell de les prestacions i ampliant-ne la cobertura. També cal concebre noves polítiques sobre noves variables – com l’edat- que, de manera creixent, es perfilen com a factors de desigualtat.

Però reduir la desigualtat no s’aconseguirà de forma permanent apujant impostos i millorant la inversió social. Cal anar molt més enllà, revisant l’equilibri entre capital i salaris. Hauria d’haver-hi una política salarial nacional, que consti de dos elements: un salari mínim que permeti a les persones viure dignament i, alhora, un topall salarial per a les rendes més altes.

A més, la gestió del canvi tecnològic hauria de ser una preocupació explícita dels responsables polítics, que haurien de fomentar la innovació de tal manera que augmenti l’ocupabilitat dels treballadors i treballadores i emfatitzi la dimensió humana de la prestació de serveis.

En tot cas, només amb propostes tampoc acabarem amb la desigualtat. Cal, sobretot, posar-les en pràctica lluitant contra els poders econòmics i les seves excuses. Nosaltres ens comprometem a fer-ho.

Foto portada: un home portant un carro ple de cartró, la setmana passada al centre de Sabadell. Autor: J.d.A.