ARTiCLE D’OPINIÓ
Jaume Garcia Arija, portaveu de la Comissió d’Afectats.
Bon dia ciutadanes i ciutadans de Sabadell! Bon dia veïnes i veïns d’arreu de Catalunya i de tot l’estat, on també patiu o heu patit la mateixa situació que estem vivint, encara, 170 famílies al barri d’Arraona-Merinals de Sabadell.
Degut a la situació social i política, els anys 50 van ser temps de migracions, recerca de feina, de moviments humans al llarg de tota la geografia buscant un futur millor. Durant aquests anys hi va haver uns responsables que van construir uns habitatges denominats “Barraques Verticals” degut a la mala qualitat dels materials, i a la seva defectuosa execució.
Sabem l’origen d’aquest fenòmens i ja no cal lamentar-nos ni perdre el temps amb el “per què?”. El que s’ha de fer és posar fil a l’agulla, actuar, i trobar la solució necessària al problema. Demanem a les institucions i administracions pertinents, que van prendre el relleu d’aquest despropòsit de projecte urbanístic franquista, que repari el que encara queda per fer en aquests barris i els seus habitatges. Ara això està en mans de l’Agència de l’ Habitatge. No hem de caure en els mateixos errors de Règims anteriors, ni per dignitat, ni per seguretat, ni per irresponsabilitat, i perquè aquests ciutadans tenim els nostres Drets.
Els meus pares (migrants, treballadors en el món de les Forces Elèctriques de Catalunya i en la docència) a part d’ocupar-se de les seves professions, s’ocupaven de tirar endavant casa seva amb una persona gran al seu càrrec i tres fills. Érem sis en un espai de 45 metres quadrats i ens van ensenyar a respectar, tenir cura del nostre espai, a estimar i valorar el que teníem.
Això és extensible a totes i tots els meus veïns, persones amb deures i amb drets, humils i treballadores. És per això que ara no permeto ni permetré que ningú vingui a dir-nos que els nostres habitatges tenen patologies estructurals greus pel mal us que hem tingut dels nostres espais, per la mala cura i poc manteniment. Això és un insult intolerable!
Tots els meus veïns i veïnes han tractat de reparar les seves esquerdes, de pintar-les i tapar-les, però és impossible si tens biguetes trencades per la carbonatació, oxidació i aluminosi!
Senyores i senyors, responsables de l’Agència de l’habitatge, el que tenen els nostres habitatges són vicis ocults, els nostres actuals informes tècnics de laboratori ho constaten, i així ens els vau vendre. Vicis ocults provocats per la classe de materials amb que estan fets els nostres blocs, el nostre barri, creat per acollir a persones migrades d’arreu de Catalunya i L’ estat espanyol.
Vostès van agafar el relleu i la responsabilitat d’aquest barri, i és a vostès a qui els demanem que aquests 7 blocs, 14 escales i 170 habitatges siguin enderrocats i substituïts igual que la resta de la 1a i 2a fase que estaven en aquestes mateixes condicions.
De veritat, quan van vendre aquests habitatges (de pressa i corrents) no sabien que els nostres pisos tenen danys estructurals greus? En tot cas el “desconeixement no eximeix de culpa”, oi?
Ciutadanes, ciutadans… Avui tenim un barri rebentat, destruït, i marginal per aquest motiu. Un barri deprimit on els serveis bàsics manquen. No tenim papereries, botigues de roba, de tecnologia, material escolar…
Quins serveis tenim a la 2a fase? : 0!
Quins serveis tenim a la 1a fase? : 3!
Les persones grans han de lluitar entre pisos sense ascensor i carrers impracticables per poder fer les seves compres en un radi de més de 500 metres, i si no han de sortir del barri per fer la major part de les coses.
Però tornem al problema que ens ocupa (focus central de molts altres) :
No podem continuar evitant aquest fet
No podem seguir negant l’evidència.
No poden fer-nos reparar els desperfectes lleus detectats per inspeccions ITE quan el veritable perill és que se’ns caiguin els pisos a sobre.
No poden fer-nos responsables de les mesures cautelars necessàries per salvaguardar la seguretat de les nostres famílies perquè nosaltres no som els responsables de l’estat dels nostres habitatges, ni se’ns va informar que estiguessin així. Vostès creuen que haguéssim comprat aquests pisos si haguéssim sabut l’estat en que es trobaven i les patologies que tenien? Qui és capaç de fer una cosa així posant en risc la seguretat de la seva família?
No es pot jugar amb tot això. És un autèntic perill!!! Tot el barri sap que aquest problema ve de lluny i és d’origen, i la responsabilitat de reparar tot això té el mateix nom dels que han reparat la resta de la primera i segona fase.
Per què no hauria de ser així quan les dues fases van ser construïdes al mateix temps, condicions i materials?
M’equivoco o estem parlant de discriminació i injustícia?
Com a anècdota us diré que un tècnic de l’Agència de l’habitatge que ens va venir a fer una prospecció visual fa poc (davant la estupefacció dels veïns) mirava les nostres biguetes trencades, oxidades i esquerdades, i afirmava que “no passava res i que estaven bé”. Als veïns i veïnes que el vam replicar i discrepar ens desacreditava dient que nosaltres no érem tècnics i no enteníem d’aquestes coses.
Bé, a aquest senyor li he de dir que jo tampoc no sóc un expert en pneumàtics però sé distingir una roda punxada. Tampoc no sóc un ‘gourmet’ reconegut però només ensumant puc distingir un plat de menjar en mal estat. I, inclús, no sent religiós ni professor d’ètica, discerneixo entre el Bé i el Mal.
Senyores i senyors, responsables de l’Agència de l’habitatge, els nostres habitatges tenen problemes estructurals d’origen: carbonatació, oxidació i aluminosi en el mateix grau que la resta. Demanem l’enderrocament i substitució dels nostres blocs, igual que la resta. Ni més ni menys. No serveix reparar ni substituir més biguetes, com ja han fet moltes vegades al llarg de 26 anys. Deixem-nos estar de “tonteries” i eufemismes i encarem la situació com es mereix i és just.
S’imaginen quina cara posarien vostès i què els dirien als seus fills, si els preguntessin si els caurà el sostre a sobre mentre dormen? Aquesta és la cara que se’ns posa a nosaltres quan ens fan aquesta pregunta. No hi ha paraula per descriure-la, però el sentiment és de ràbia, impotència, pena i indignació.
Demano a l’Agència de l’Habitatge que trobem la solució indicada i no perdem el temps.
