Foto portada: el cementiri de Sabadell, aquest 1 de juny, reobert per primer cop en dos mesos i mig. Autor: David B.

Cerimònia?

CARTES DELS LECTORS
Anna Griera

No és pas el maleït virus qui ha obligat a acomiadar els nostres estimats sense cap cerimònia ja sigui laica o religiosa. Malauradament les guerres i altres tragèdies han obligat, també, al llarg de la història, a no poder gaudir del comiat habitual. Penso, per exemple, en tots els ‘desapareguts’ de la nostra ‘incivil’ guerra. Alguns familiars, després de molts esforços, van aconseguir recuperar els cossos dels seus estimats desapareguts, d’altres potser mai sabran on reposen. Sense nom, sense flors, sense llàgrimes de comiat, el dol continuarà en el temps. Maleïdes guerres!

Deia Voltaire que és absurd ser intolerant… i jo m’atreveixo a afegir que quan s’ajunten la intolerància política i la religiosa, llavors, ai! Per això mateix podríem dir que, per la part que em toca com a protestant, tampoc vull deixar de recordar aquells enterraments gairebé clandestins, gairebé sense cerimònia, que en temps de la dictadura de Franco i del nacional-catolicisme, s’havien de fer mig d’amagatotis en aquell lloc anomenat ‘Cementiri dels dissidents’. Sí, és cert, podríem dir fins i tot que nosaltres vam tenir ‘més sort’, vam poder acomiadar familiars i amics en el dolor i sabem on reposen els seus cossos.

Recordo molt bé aquell lloc trist i desendreçat al que s’entrava per una petita porta lateral ja que fins i tot estava prohibit entrar-hi per la porta principal que era ‘terra sagrada’ deien ells. Finalment va ser al novembre de 2004, ara fa -doncs- 16 anys, que l’ajuntament de Sabadell va ser sensible a les demandes dels no-catòlics (maçons, jueus i suïcides) i va dignificar aquest lloc d’uns 600 metres quadrats amb una despesa de 26.000 euros aproximadament. Els murs separadors i la porteta ja havien estat eliminats als anys 90.

“Hem dignificat aquest espai tal com es mereixia i d’aquesta manera hem superat la situació històrica d’oblit que tenia aquesta zona del cementiri” va dir l’alcalde Bustos en l’acte d’inauguració. Com diu el meu amic Antoni: “davant la maldat dels qui van fer possible la humiliació dels morts, la generositat dels qui van reparar la malifeta”,  recordo que aquell dia va ploure a bots i barrals, però la rotonda, l’enjardinat i la placa commemorativa d’acer inoxidable del monòlit recordant els Drets Humans i que “tots els éssers humans neixen iguals en dignitat i en drets”,  tot plegat lluïa de valent i el grapat de “dissidents”, membres del Moviment Ecumènic de Sabadell i regidors de diferents partits que allà ens vam aplegar aquell dia, emocionats i amb alguns ulls plorosos, vam poder rellegir els textos escrits a les velles làpides recordant paraules de l’Evangeli.

No, ningú oblida mai els seus difunts estimats. L’amor que sentim pels que ens han deixat és la millor cerimònia, la més íntima, la més sentida, la que surt del cor cada dia i que ni el temps ni les circumstàncies mai aconseguiran fer desaparèixer.

Foto portada: entrada principal del cementiri de Sabadell. Autor: David B.