ARTICLE D’OPINIÓ
Javier Garrido, Podem Sabadell
Recentment, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei d’atenció pública de la salut bucodental, on s’establia que, en el termini de cinc anys, un ventall de nous tractament odontològics haurien de ser inclosos de forma gratuïta entre les prestacions del sistema sanitari públic català. Primer, per a població vulnerable i població infantil, i després per a tota la ciutadania.
Es tractava, aparentment, d’una gran conquesta: l’exclusió de l’atenció bucodental suposa un risc per a la salut integral de la majoria de les catalanes i els catalans. Tal com assenyala l’enquesta de salut de Catalunya de 2018, el 59 per cent de la població adulta catalana fa més d’un any que no va al dentista i la majoria declara que és per motius econòmics.
Poc temps després, els dos partits responsables de la seva implementació des del Govern de la Generalitat, ERC i Junts per Catalunya, defensaven i votaven una moció al Ple del nostre Ajuntament que sol·licitava que es posés en marxa un Servei Municipal d’Atenció Bucodental amb càrrec als pressupostos de l’Ajuntament. Ho van proposar malgrat que l’Estatut de Catalunya, en el seu article 162, estableix nítidament que l’organització sanitària és una competència exclusiva de la Generalitat i que és el Govern català el responsable de la seva implementació efectiva al territori.
Es tracta d’un modus operandi habitual a casa nostra: en l’exercici de les seves competències exclusives en matèria social, la Generalitat adopta una legislació avançada que després acaba no implementant. Passa també amb l’habitatge, una altra matèria competència exclusiva de la Generalitat en la qual participen els ens locals mitjançant polítiques pròpies d’habitatge concertades amb l’Administració de la Generalitat, tal i com preveu l’article 8 de la Llei 18/2007, del dret a l’habitatge. A Sabadell, l’esforç està recaient exclusivament en el nostre Ajuntament, que construirà 528 pisos de lloguer social. La Generalitat, en canvi, va iniciar a la nostra ciutat durant el 2020 la construcció de 22 habitatges de protecció oficial. És una dinàmica que es repeteix en moltes altres matèries: les infraestructures sanitàries, les escoles bressol o les residències de gent gran són també bons exemples.
Que de la implementació d’aquestes polítiques acabin encarregant-se administracions inferiors no competents en la matèria suposa sotmetre a una forta irracionalitat la nostra governança. Es tracta d’una dinàmica insòlita al nostre entorn. En l’àmbit de països de l’OCDE són sempre les administracions superiors les responsable de finançar les inferiors en la consecució de les seves finalitats. Gairebé mai a l’inrevés. Cal recordar, a més, que la Llei de procediment administratiu estableix que qualsevol acte és nul si l’òrgan és incompetent, de manera que seguint aquesta tendència, certes actuacions que veïnes i veïns necessiten es troben sempre en perill de suspendre’s abruptament per una sentència judicial.
També és necessari subratllar que cada competència assumida per una administració a la qual no li correspon implica importants despeses per a les partides pressupostàries municipals. Per tant, té l’efecte de reduir els recursos adreçats a gestionar les pròpies competències. Això vol dir menys recursos per asfaltar carrers, per atendre l’emergència social que pateixen veïns i veïnes, ampliar els serveis municipals o rehabilitar i dotar de nous usos al patrimoni municipal. Actuacions, en definitiva, que cap altre administració supleix quan els ajuntaments decideixen assumir competències de l’administració catalana.
Sovint es diu que la política catalana dels darrers temps es caracteritza per una separació creixent entre el relat i els fets o que, de vegades, consisteix només en relat. Pel que fa a la política social, aquest diagnòstic no pot ser més encertat: darrera les declaracions d’europeisme social, la trista realitat és que l’esquerrovergència que governa la Generalitat des del 2012 no ha tingut entre les seves prioritats la igualtat real i efectiva de les catalanes i els catalans. El Govern de la Generalitat és un dels pocs governs d’Espanya i Europa que al 2021 encara no ha assolit les xifres d’inversió social del 2008.
Però el nostre país mereix un model social compromès a reduir dràsticament les desigualtats creixents. La voluntat política no és suficient, però és el punt de partida necessari: amb voluntat política la Generalitat valenciana construeix anualment el triple d’habitatge social que la Generalitat catalana. Hem d’aspirar que el model social català constitueixi un paradigma de bon govern i d’eficiència en la gestió, i no un exemple permanent de desgovern i d’irresponsabilitat en l’exercici de les seves competències.
Perquè cada euro que l’Ajuntament de Sabadell ha invertit als darrers anys en escoles bressol o en ampliar el Parc Taulí, competències que eren exclusives de la Generalitat, ha suposat una vorera que no s’ha pogut reparar o una entitat que no ha pogut desenvolupar un projecte d’interès per a les nostres veïnes i veïns.
