ARTICLE D’OPINIÓ
Feministes de Sabadell en Comú
Passat un any de pandèmia, aquest 8 de març és necessari posar el focus de la reivindicació feminista en l’afectació de la crisi actual a la vida i als drets de les dones, que, com s’explica a continuació, n’estan patint en major grau les conseqüències econòmiques i socials.
En primer lloc, les dones es troben a la primera línia de lluita contra el virus, perquè ocupen la majoria de llocs de treball d’aquells sectors d’activitat més afectats i més necessaris per fer-hi front. Així, segons l’informe L’impacte de gènere de la COVID-19 en dades, de l’Institut Català de les Dones (Generalitat de Catalunya), a l’abril del 2020, s’estima que a Catalunya les dones constituïen el 86 per cent del personal de neteja dels establiments, el 84 per cent del personal de residències de gent gran i de persones malaltes i el 70 per cent del personal sanitari i farmacèutic.
Pel que fa al treball no remunerat, el temps de dedicació necessari per a les tasques de la llar, la criança dels fills i la cura de les persones grans i dependents va augmentar a causa de factors com el tancament de les escoles, el confinament, el teletreball o les precaucions per evitar el contagi. I han estat les dones les que hi han posat més hores per fer-se’n càrrec.
En segon lloc, la regressió econòmica provocada per la pandèmia també està afectant més intensament les dones, que es troben més presents en sectors com l’hostaleria o el turisme, altament perjudicats per la crisi. En aquest sentit, és il·lustratiu l’augment del biaix en la taxa d’atur entre homes i dones a nivell estatal. Segons dades de l’EPA, la mitjana del diferencial entre la taxa d’atur de cada sexe va augmentar fins a 4,16 punts al quart trimestre de 2020. Mirant enrere, no trobem una diferència tan elevada entre ambdues taxes des del tercer trimestre de l’any 2007, que havia estat de 4,14 punts.
A més a més, al tenir treballs més precaris i estar més presents en sectors de l’economia informal com el del treball de la llar, en una situació de crisi com l’actual, les dones no només estan més exposades a perdre la feina, sinó també a veure empitjorades les seves condicions laborals.
En tercer lloc, la pandèmia i les restriccions de mobilitat han tingut també conseqüències en les violències masclistes. Així, en l’àmbit de la parella, la convivència contínua amb el maltractador durant el confinament va agreujar la situació de risc de les dones. Prova d’aquest fet és l’augment de les trucades al 016 que es va produir en la primera quinzena d’abril de 2020, el qual va ser del 47,3 per cent en relació al mateix període de l’any anterior, i el de les consultes online del mateix període, que va ser d’un 650 per cent.
Pel que fa a l’explotació sexual, la pandèmia ha provocat una major invisibilització d’aquesta violència, en augmentar als espais privats i a l’àmbit dels contactes a través d’internet, provocant majors dificultats d’intervenció a les forces de seguretat, a les entitats i als serveis públics especialitzats.
Contra totes aquestes situacions cal una resposta ferma i constant per part dels poders públics. Creiem que algunes de les mesures preses pel govern de coalició d’esquerres amb motiu de la crisi sanitària estan ajudant a reduir l’impacte de gènere de la Covid-19, com els ERTO, el subsidi extraordinari per a treballadores de la llar, la creació de l’Ingrés Mínim Vital, la possibilitat d’adaptar la jornada laboral per fer tasques de cura, l’equiparació i intransmissibilitat del permís de maternitat i paternitat, o l’aprovació del Pla de contingència contra les violències de gènere davant la crisi de la Covid-19.
Però tot i així, encara queda molt per millorar: d’una banda, calen mesures urgents, com l’aprovació d’ajudes econòmiques als sectors més perjudicats per la pandèmia (com podrien ser préstecs sense interès), l’agilització dels pagaments dels ERTO, de l’Ingrés Mínim Vital i del subsidi a les treballadores de la llar, si cal, dotant la Seguretat Social i el SEPE de més personal i recursos. Així mateix, és necessari blindar els drets i millorar les condicions laborals dels sectors més feminitzats i que pateixen més precarietat, com el de les treballadores de la llar.
D’altra banda, a aquestes mesures urgents cal sumar totes aquelles altres, de tipus permanent, que han d’aconseguir canvis estructurals en la societat: l’aplicació íntegra del Pacte d’Estat contra la violència de gènere, la intensificació de la coeducació i la implantació de mesures valentes (com la reducció de la jornada laboral) a favor de la conciliació familiar i de la coresponsabilitat en les tasques de cura i de la llar.
Només hi haurà recuperació social i econòmica del país si es reverteix l’agreujament de la desigualtat entre sexes provocat per la pandèmia. Però ja partíem d’una greu situació de desigualtat i, per tant, caldrà que les mesures que es prenguin quedin consolidades per avançar en l’eliminació de la discriminació estructural que pateixen les dones i aconseguir la igualtat real i efectiva entre sexes.
