‘De l’Ambulatori al Gimnàs: quins serveis públics volem?’, per Javier Garrido (Podem)

ARTICLE D’OPINiÓ
Javier Garrido (Podem)

Les reaccions als recents anuncis de tancament del Centre d’Atenció Primària (CAP) al barri del Poblenou i del Gimnàs Municipal ens ofereixen l’oportunitat de reflexionar sobre quins serveis públics volem per a la nostra ciutat.

Si bé qualsevol activitat d’interès general on hi participa una institució pública és  considerada com a servei públic, el cert és que la forma concreta en què una institució posa a disposició de la ciutadania un servei no és una qüestió neutra. Desplegar un servei públic és, sobretot, donar resposta a preguntes rellevants com:  Qui gestiona?  Com es finança? Quins són els beneficiaris? I respondre-les en un o altre sentit tindrà implicacions profundes.

Cal partir del fet que no tots els partits compartim els mateixos valors i que allò que ens separa té molt a veure amb els criteris amb els quals distribuïm certs béns i serveis entre les nostres veïnes i veïns. Tot els països conformen una peculiar combinació d’Estat, mercat i societat. Sempre ha estat així i potser sempre ho serà, però nosaltres creiem que el mercat no ha de ser l’àmbit que determini l’accés a l’habitatge, als aliments, a l’atenció mèdica o a la cultura.

Amb tot, tant la vella socialdemocràcia com les diferents versions del centre-dreta liberal han contribuït les darreres dècades a aprofundir en la mercantilització dels serveis públics mitjançant uns tractats europeus que han institucionalitzat les retallades, unes reformes constitucionals al dictat de la banca i unes externalitzacions massives en el sector públic. Aquest desplegament cada cop més ampli de criteris de mercat ens ha conduït a un ràpid creixement de les desigualtats. Tant és així, que, per exemple, a Sabadell, la renda mitjana del centre és un 60 per cent superior a la del sud de la ciutat, segons dades recents de l’Agència Tributària.

Nosaltres pensem que l’objectiu polític i ètic dels serveis públics hauria de ser desmercantilitzar la vida de les veïnes i veïns de la nostra ciutat. Per tant, hem de tendir cap a un model en què aquests siguin oferts en forma de bé públic indivisible, universal i gratuït. En altres paraules, a l’abast de tota la ciutadania.

El CAP de Poble Nou, de titularitat i gestió 100% pública, tancat des de fa mesos per decisió del Govern de la Generalitat, oferia un servei en forma de bé públic, pur i indivisible, és a dir, sense establir costos d’accés, només la residencia legal al barri. El seu finançament procedia dels impostos de les catalanes i els catalans. Tenia, doncs, un fortíssim impacte igualitari i reobrir-lo ha de ser un objectiu irrenunciable.

Els bens privats del mercat, en canvi, tenen un cost d’accés -el preu- que discrimina segons la renda i perpetua les diferències entre la ciutadania. Ara bé, fins i tot un servei públic pot ser ofert, com el cas del Gimnàs Municipal, amb una important barrera d’entrada en forma de preu: en aquest cas, uns 41,50€, un cost superior fins i tot als gimnasos privats de la zona. A més, requeria anar eixugant el dèficit que generava mitjançant els pressupostos municipals.

Com a política d’universalització de l’activitat esportiva al centre de la ciutat, està clar que calia un canvi que només pot arribar reforçant el caràcter públic i esportiu de la instal·lació. Aquest és precisament el criteri que defensem des de Podem: proposem prioritzar la remunicipalització de l’equipament com la millor garantiria per assolir un ús sense barreres econòmiques, i que totes les persones i les entitats puguin fer-ne ús. Això no succeeix amb el model actual, que ja va perpetuar el govern anterior.

Tampoc podem discriminar les nostres veïnes i veïns amb propostes com implantar un autobús municipal que transporti gratuïtament als veïns del Poblenou a un CAP d’un altre barri. L’estigma és una de les majors dificultats per a erradicar les diferències socials i cap partit que es digui d’esquerres hauria d’avalar propostes d’aquesta naturalesa.

Desmercantilitzar les nostres vides i reduir les desigualtats a la nostra ciutat requereix, en definitiva, menys cinisme, grans dosis d’universalitat i un desplegament decidit de serveis públics. La ciutat igualitària on volem viure hauria de tenir, entre d’altres serveis de titularitat pública, un CAP, una escola bressol i un equipament esportiu a cada barri. Perquè aquesta és la garantia d’una vida digna amb salut, cultura, habitatge i esport per a totes i per a tots.

Comments are closed.