ARTICLE D’OPINIÓ
Jordi Carbonell. Membre de la Taula Sabadellenca per la Llengua Catalana i de Sabadell per la Independència – ANC
El diagnòstic sobre la salut del català és escruixidor. Hi coincideixen dades estadístiques, estudis, articles i tota mena d’informes que asseguren que aviat pot entrar en fase d’extinció. Qui en dubti pot verificar-ho si es fixa en l’idioma que utilitzen les criatures als patis de les escoles o bé els joves entre ells, siguin catalanoparlants o no.
Però com és que som aquí? La culpa és reparteix entre institucions i població catalana en general. Evidentment l’acció sistemàtica, tossuda i ben antiga de l’Estat espanyol per implantar el castellà com a única llengua ha estat decisiva i ho continuarà sent llevat que actuem de manera decidida i contundent.
Per reconduir aquesta situació, ens cal trobar solucions eficaces en els àmbits institucionals, escolars i universitaris. També és imprescindible que cada un de nosaltres prengui consciència de quins hàbits i rutines té quan es comunica amb els altres.
Per exemple: sou dels que creieu que per educació cal parlar en castellà quan us adreceu a algú estrany o quan el vostre interlocutor usa aquesta llengua, us hi respon o bé perquè el seu aspecte us fa pensar que no us entendrà en català? Si és així, tingueu present que canviar de llengua ni és normal ni de bona educació, sinó tot el contrari. O és que quan aneu a França, posem per cas, espereu que els francesos us parlin en català?
El normal és que en un lloc estranger, intentis parlar la llengua del país, oimés si t’hi instal·les. Diguem-ho clar: quan un castellanoparlant que viu a Catalunya considera que som els catalans els que hem de canviar al castellà, és perquè, inconscientment o no, creu que la seva llengua és superior a la nostra i, per tant, que ens hi hem d’adaptar.
És anormal, desigual i injust venir a Catalunya i imposar el castellà. O és que nosaltres quan viatgem per les espanyes usem el català amb la gent d’allà? Si ambdues llengües són oficials, el normal i desitjable seria no crear conflictes d’aquest tipus.
Tinguem clar, doncs, que el costum de canviar al castellà dins de casa nostra, no denota pas bona educació, sinó un menyspreu cap a l’altre ja que es pressuposa que és incapaç d’entendre el català i de parlar-lo. I ja és el súmmum, quan el nostre interlocutor ens parla, posem per cas, en italià o portuguès i nosaltres li responem en castellà en comptes de parlar-li en la seva llengua o en català com si, així, ens entengués millor.
Per tant, trenquem tòpics i tabús i parlem sempre en català a les xarxes, a la ràdio, al carrer, a l’escola, a la universitat i arreu. Aquest és el primer pas per salvar la nostra llengua.
Properament us proposarem estratègies per parlar català sempre i amb tothom.
Foto portada: terrasses al vespre, al centre de Sabadell, en una imatge d’arxiu. Autora: Alba Garcia.
