ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Actualment, l’hegemonia reaccionaria ens està venent la divisió constitucional dels poders com si fos una nova forma de democràcia orgànica. Pas a pas: el concepte de la divisió de poders, entre legislatiu, govern i judicial, demana un equilibri mutu en el marc d’una cultura democràtica compartida, i aquesta és una formulació clàssica de la democràcia moderna. Per contra, la democràcia orgànica del franquisme teoritzava un conjunt de poders que limitaven el de les Cortes, i aquestes només en part eren elegides (un terç per “caps de família”). Al fet que les Cortes es formessin per corporacions, sense una base democràtica, s’hi sumava que el conjunt de l’estat (”atado y bien atado”) es configurava com un feix travat de poders que incloïen també l’exercit, la policia, els sindicats verticals, etc., com a limitadors del paper representatiu de les Cortes.
En una democràcia moderna, amb poders separats, la política se centra en el parlament i en el govern, i el tercer poder, la judicatura, és concret i funcional. És més, la invasió de la política per part de la figura del cap de l’estat i de la judicatura constitueixen un vici que cal desmuntar. I els anglesos, els primers, ho van resoldre fa segles tallant el cap al rei i situant el Parlament per damunt de tot. A l’Espanya actual i per a la dreta extrema, la teoria de la separació de poders equival a fer política des de tots ells. Des de la judicatura, en particular, i des de la Corona que ho empara. Per a aquesta onada reaccionaria, la separació de poders equival a legitimar la política feta des de diversos fronts. I, a més, s’hi suma la “independència” de fiscals, policies, instàncies administratives (com el Tribunal de Comptes), etc. El govern de Mariano Rajoy va jugar directament a aquesta dispersió i adjudicació de la política al sistema judicial i més enllà, de la qual la dreta en fa bandera.
Si la política espanyola no vol degradar-se més, amb una excusa de divisió de poders que equival a fer política des de diverses instàncies, caldrà aturar una deriva avui molt consolidada. El monopoli de la política des del Parlament(s) és un requeriment obligat i indefugible per al manteniment de la democràcia. I en ella algunes forces, com el PSOE, s’hi juguen la supervivència. I també, per supervivència, el monarca hauria de saber respectar la supremacia de la política al Parlament, no afermant un combat de poders, en nom d’un presumpte equilibri que no és tal, sinó una conspiració antidemocràtica, un retrocés al franquisme.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto de portada: el Congrés dels Diputats, durant l’aprovació de la consideració de la llei d’amnistia. Font: ACN
