ARTCILE D’OPINIÓ
Jordi Serrano, historiador.
Manel Larrosa ha publicat un article a ISabadell on em critica el balanç que faig de l’ajuntament de l’etapa Farrés en els aspectes d’educació i de participació. Pel que fa al tema de l’educació crec que Larrosa parteix d’una mala lectura de l’article o potser d’un error meu de no dedicar-hi l’espai necessari. Jo feia un balanç de 22 anys, ell parla dels primers mandats quan era regidor. Té raó quan afirma que es va fer una tasca ingent de construcció d’escoles. De fet ho documento molt àmpliament i molt elogiosament al llibre que vaig fer amb en Xavier Domènech Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Antoni Farrés i Sabater (1945-2009). Angle 2015. En el llibre dono dades contundents de les bestials necessitats de places escolars. Els treballs inicials van ser sensacionals per l’eficàcia, la imaginació i per la rapidesa en solucionar-ho. Jo em referia al balanç de 20 anys.
Un cop arreglats els problemes més de fons, fins i tot amb el projecte de Font Rosella que dona lloc al que ara anomenem “immersió lingüística”, que també cito elogiosament al llibre, crec que els últims deu anys va mancar donar-li a l’educació un sentit republicà, que es el que volia dir el vell militant comunista Josep Xinxó: “Em pensava que hauria fet més coses: per exemple amb la qüestió de l’ensenyament; van fer escoles però mai han influït en l’educació.” Ell sí que ho podia comparar amb la II República. Que el 82 per cent dels immigrants estiguin a l’escola pública i que la concertada no assumeixi la part de responsabilitat social que li pertoca és un altra problema republicà.
La segona qüestió és la participació. El problema es va generar des de 1979. Els dirigents de les entitats i organitzacions ciutadanes en general van ser els primers en patir el que es va anomenar al seu moment “el desencant”. No es va trobar en aquells temps unes formes de relació harmòniques entre el govern del recuperat ajuntament i la societat civil sabadellenca. Va ser més fàcil de democratitzar l’ajuntament que democratitzar la relació amb la ciutat. Però la qüestió és complexa. El mateix partit que havia construït una bona part de l’entramat associatiu de la ciutat, va acabar en molts casos enfrontat o d’esquenes a ell un cop va assumir el poder. Vegem el que explica de la seva experiència Doris Lessing (El quadern daurat. Edicions 62, Barcelona) sobre el paper del partit comunista en la generació d’activitats socials i culturals: “A la nostra petita ciutat, un any després que Rússia entrés en la guerra, i que l’esquerra s’hagués refet a causa d’allò, havien aparegut (a més de les activitats directes del Partit, a les quals no em refereixo ara) una petita orquestra, cercles de lectors, dos grups de teatre, un cineclub, un estudi fet per aficionats sobre els condicions de vida dels nens africans (…) Per primera vegada en la seva existència hi havia una cosa semblant a allò que en diuen vida cultural en aquella ciutat. I en van gaudir centenars de persones que només havien sentit a dir dels comunistes que eren una colla de gent detestable. I per descomptat, molts d’aquells fenòmens van ser desaprovats pels comunistes mateixos, aleshores en el seu punt culminant de rigidesa i dogmatisme. Tanmateix, els comunistes els havien inspirat perquè una fervent fe en la humanitat propaga ones en totes direccions.”
Efectivament es va desmobilitzar les entitats de lleure infantil, enfrontant-se amb elles. Vegi’s el conflicte per el Nadal a can Borràs. Es va enfrontar també a unes entitats juvenils tant potents, que havien organitzat el Festival de Pobles d’Espanya. No es va complir el programa electoral de joventut del PSUC de 1979. Seria llarg d’explicar. Però en l’àmbit del moviment veïnal no hi va haver mai tampoc relacions harmòniques. Al programa electoral de cultura de 1979 es proposava la creació d’Ateneus. És a dir organització popular amb suport municipal. Però l’any 1983 es va oblidar la promesa i es va optar per la creació de Centres Cívics, que era ni més ni menys que la política del darrer alcalde franquista de Barcelona José Maria Socias Humbert per tal de neutralitzar el moviment veïnal. Un canvi sorprenent. Cal atendre també que una part de moviment veïnal de la ciutat va caure sota el clientelisme del conseller Antoni Comas que va arribar a crear una doble xarxa d’AAVV. Quan visitava la ciutat no avisava a l’alcalde -com era la seva obligació- i Farrés s’hi presentava invariablement. Durant la primera etapa la relació de Farrés amb Pujol era explosiva.
Tant amb el tema educatiu com amb de la participació les crítiques que hom pot fer no son solament a l’ajuntament, sinó que és un problema de país. No és un tòpic que a Catalunya i Espanya els índex de participació de tot tipus siguin els darrers d’Europa. Al llibre Joves i participació a Catalunya Generalitat de Catalunya de l’any 1999, vam posar de manifest amb un gran desplegament de dades que la participació era a Espanya i a Catalunya molt inferior als països amb més tradició democràtica. Per altra banda lògic d’un país que ha tingut molts anys de règims dictatorials. Sense convenis a tres anys, sense subvencions que permetin contractar persones de les entitats amb sous equivalents als de la societat, amb locals en condicions, és difícil tenir societats civils com els països de nord enllà. Aquí encara fa por una societat civil potent. És una de les herències del règim de 1978 construït sobre la por als evidents grans nivells de participació democràtica fins 1939. I Sabadell no és a Mart. Els evidents dèficits de qualitat democràtica i educatius son assignatures pendents. Encara al 2019
