ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
L’element clau de l’univers catòlic més tradicional és el concepte de pecat. No el pecat del qual et confesses i segueixes el bucle que repeteix pecat i perdó…, sinó el de la presència del mal en el món com a càncer general. La lluita contra el pecat esdevé la combat contra el Mal, sempre present, sempre temptador i el mal es personifica en el diable. El pecat és un determinisme social que demana una administració vigilant del bé, que forma un poder religiós i una autoritat civil, perfectament casats, vigilants sobre la societat i el seu ordre.
Per contra, el món protestant apel·la a la responsabilitat personal i allibera la societat del control d’una autoritat legal i moral suprema, en desaparèixer una entitat superior maligne, per passar a veure-hi fallides humanes personals i individuals. I les comunitats són col·lectius de persones, societats liberals, no unitats de destí. I és així, perquè les persones s’adrecen a Déu (i a la ètica) directament.
Avui l’espai catòlic hauria diluït molt aquella ortodòxia, però la cultura social de segles hi pesa. Hi pesa, fins hi tot en la mentalitat de molts joves polítics alternatius que han viscut una escola i un ambient laics.
La lluita conta el mal en les societats catòliques pren la forma de lluita social i crea una dualitat, una divisió de la societat escindida entre virtuosos i pecadors. En aquest escenari hi són possibles molts papers: els intel·lectuals jesuïtes, les heroïnes de la fe, els mendicats de la pobresa…. Aquests alternatius no són exactament hippies, promotors de la llibertat de costums i de vida, sinó polítics moralistes amb predicació social.
Aquest dualitat, en el concepte dels nostres grups polítics alternatius, pren la forma de diversos tòpics, com són: la plena bondat del sector públic i la total maldat del privat, el dimoni de l’Ibex35, el pecat dels guanys empresarials, els òptims de les relacions sense diner (masoveries urbanes, conreus comunitaris,…), els càrrecs públics amb sous mínims i la lliçó moral de la pobresa. Pobresa en comptes d’austeritat, molt millor concepte, que practiquen en tot, menys amb l’iphone. I cobren poc, perquè van per la vida amb esperit de becari, ja que han d’aprendre; renuncien així a ser executius, perquè no dominen la màquina.
L’existència del mal en la societat, en aquest cas el capitalisme, permet traçar un camí de salvació, que va des del pecat a la llum, però que trenca la unitat social amb una diagnosi que la divideix, car la societat ha de ser alliberada de si mateixa. Les societats protestants no tenen aquest mal viure, les seves transformacions parteixen d’una concepció de la política de base liberal. En canvi, la creació del Mal permet el disseny d’alternatives a la recerca del Bé en majúscula.
En les societats protestants escandinaves, les més igualitàries, no es contraposa mai el món públic i el privat com dues realitats confrontades, sinó com a dos camins en paral·lel que es contrapesen, mentre que aquí les veiem com a confrontats. Allà es pot passar de l’un a l’altre sense problema, mentre que aquí hi ha barreres. Podríem ajudar a resoldre-ho posant en valor el món de l’economia social que existeix situada entre el públic i el privat, però s’ignora, o es vol encara més pura. L’economia social, no solament ha de ser social sinó, a més, ‘solidària’, no fos que ens quedéssim curts. Per aquest camí, una cooperativa de metges que gestionin un CAP es veu com a una privatització inacceptable i, per contra, un aparell públic gras i burocratitzat no és cap escàndol, perquè pertany a la banda de la bondat. I, en el límit de la ficció, es pot parlar d’innovació i emprenedoria des de l’aïllament del sector públic, simple dirigisme.
El Bé es predica apuntant el cel. Així, ens sermonegen sobre les ‘sobiranies’, no a la política que és la única nítida, sinó també “sobirania econòmica, ambiental, de salut,…” en uns continguts pretesament alternatius que són només autarquies, retrogrades i insolvents. I es dissenya un irreal horitzó de llum separat de la maldat de la terra.
I el conjunt de la política, per manca de discurs, s’ha deixat desacreditar i en queda impregnada. Car es pot ser marxista, anti-marxista, o post-marxista, però mai pre-marxista, perquè et retrocedeix a les utopies de les comunitats religioses del XVIII, o directament a Trento, en el moment del combat radical entre el món catòlic i el protestant. La completa ignorància de la cultura marxista (resoluble ni que fos només recuperant Gramsci) porta a unes pràctiques polítiques que reforcen la nostra crisi de manca de projecte col·lectiu, perquè el pes de l’esquerra alternativa impregna tota l’esquerra, i arriba més enllà, pel desprestigi del projecte socialdemòcrata.
No es promou en cap cas una revolució, un canvi de sistema amb serveis universals per a tothom, cap cohesió social efectiva. La revolució seria portar les reformes al límit i, llavors, encara fer un pas més, però no, ens demanen emprendre un camí lateral de mortificació, virtut i salvació, rodejats del Mal. I, certament, de raons no els en manquen, perquè les grans empreses casades amb el BOE són, sense dubte, Belzebú, el Maligne!
