La compareixença de Paco i Manolo Bustos a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya fou una mena de recapitulació del cas Mercuri i dels aspectes més foscos dels qui van governar Sabadell durant quasi 14 anys.
La sessió, que va allargar-se unes set hores, va començar amb l’interrogatori de Paco Bustos. Una mena d’aperitiu que continuà amb la de Manuel Bustos, autèntic plat fort de la jornada.
Els dos germans van defensar la mateixa línia argumental, idèntica a la que han exposat des de l’esclat del cas Mercuri. Tots dos van procurar de minimitzar el cas, intentaren demostrar que no tenien res a veure amb una trama de corrupció urbanística i que tot plegat es tracta d’una mala interpretació de les converses telefòniques intervingudes pels Mossos d’Esquadra. Així mateix van voler presentar-se com a víctimes d’una fosca conxorxa que buscava destruir-los.
Però quina diferència en la manera de exposar-la! Paco va mostrar-se insegur, va caure en nombroses contradiccions i gairebé en totes les trampes dels il·lustres diputats. Al final va acabar literalment esmicolat. Pel contrari, Manuel feu gala de les seves grans dots histriòniques i va representar tots els papers de l’auca. Des del de víctima ultratjada en el seu honor i la seva intimitat, fins al polític indignat per una operació de “acoso y derribo”, motivada per no formar part de l’establishment i haver nascut fora de Catalunya.
Grans titulars
Els diputats van facilitar la tasca dels periodistes amb uns bons titulars. Oriol Amorós (ERC), qui potser portava millor preparada la seva intervenció, va qualificar el cas Mercuri “d’indústria i enciclopèdia de la corrupció”. Santiago Rodríguez (PP) va recordar-li a Paco la gran frase de Melquíades Garrido: “Paquito no te mueves un huevo”. Joan Mena (ICV–EUiA), que va protagonitzar la intervenció més punyent, va titllar als germans Bustos de “banda de subhasters i artesans de la corrupció”. Carlos Carrizosa (C’s) -qui va recriminar al president de la comissió David Fernández (CUP) per portar una samarreta de la Crida per Sabadell- va apuntar a los “tentáculos del poder y la miríada de enchufados” i els acusà de “gobernar Sabadell como un cortijo”. Isabel Vallet (CUP) va escatir en el significat de l‘Estil Bustos, no gràcies que traduí com la pràctica continuada del “nepotisme, caciquisme i clientelisme”. Meritxell Borràs (CiU) va mencionar la “màquina d’endollar”, va treure a relluir l’espinós tema del restaurant Las Migas, regentat per Paco Bustos i que va tancar poc després de l’esclat del cas, i va qualificar el sumari de “pel·lícula de Torrente”.
Paco Bustos perd els papers
Pel contrari, els dos portaveus del PSC, David Pérez i Jordi Terrades, van fer de policia bo i dolent respectivament. El primer va fer un interrogatori exculpatori a Paco Bustos, que li va valer les crítiques d’exercir d’advocat defensor, mentre el segon va collar una mica més a Manuel Bustos per mirar d’esvair les acusacions de connivència.
Paco Bustos va perdre els papers en diverses ocasions. Així no va saber explicar les relacions d’autoritat del seu tiet amb l’administració local, va tenir la barra d’afirmar que havia estat imputat per complir la seva tasca com a servidor públic i assegurà que no descartava presentar una denúncia contra els Mossos, cos policial del qual en forma part. També va caure de quatre grapes quan Borràs li va preguntar on treballava. Després de respondre que als Mossos d’Esquadra va haver de confessar que, en realitat, cobrava com assessor del PSC a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A més, va concedir que el PSC s’havia enfonsat a les recents municipals però que els “Bustos no s’havien presentat”:
Manuel Bustos i el fantasma de Soriano
L’anomenat Capo va experimentar grans dificultats per explicar les seves relacions amb Jordi Soriano, que compareixerà el proper 29 de juny. A les preguntes de gairebé tots els diputats va negar que tingués una relació especial amb ell i que va definir de “cordial i institucional”. Ara bé, va sortir a relluir el tema de la votació del castell de Can Feu, com va moure tots els fills per tal que fos reelegit cap de llista del PP a les municipals del 2011 o com anava a sopar freqüentment a casa seva. Així mateix, va negar contra totes les evidències, que tingués coneixement del cobrament de comissions a diversos empresaris d’una ciutat on no es movia un fulla sense que ell ho sàpigues.
Joan Mena i Manuel Bustos protagonitzaren una agre discussió on el diputat d’ICV-EUiA va fer un atapeït resum de les seves imputacions que van treure a l’exalcalde de polleguera i que va rematar amb un cita del pròleg de Xavier Vinader del llibre El final de la era Bustos. Carrizosa va centrar-se en les 29 factures de banquets i estades en restaurants i hotels de luxe a càrrec de la FMC que Bustos va intentar minimitzar. Així mateix va haver de suportar, amb respostes displicents, les acusacions de Vallet que qualificà l’essència de l’estil Bustos de considerar normal la corrupció, el clientelisme, el caciquisme i el nepotisme i li recordà que “no tenia dret a fer-se la víctima”.
Com va ser possible que Sabadell estigués governada per personatges d’aquesta mena durant tan anys? Una pregunta que encara resta per respondre.
3 Comments