ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
Davant les infraestructures, bàsicament vials i a voltes ferroviàries, sovintegen dues actituds: el clam assedegat de moltes entitats econòmiques i la crítica furibunda de les associacions ambientals.
El pànic d’aquestes darreres de sustenta en la negativa experiència de moltes d’elles i en la superioritat tecnocràtica dels seus promotors. Obres com el Bus-VAO de la C58, el cost desaforat de la L9, vies agressives com la N2 a Sant Daniel de Girona, o l’expectativa de la urbanització de la part alta del Vallès per part del Quart Cinturó… justifiquen el principi de precaució i la crítica radical.
Acaba per semblar que són les infraestructures les que creen la demanda de mobilitat, quan, de fet, l’encarrilen, com també la poden fomentar per integració del mercat a major escala. I així, acaba veient-se més negatiu el carril vial que els propis motors de combustió (d’hidrocarburs) dels vehicles que les emplenen. A manca d’una veritable política de canvi energètic, que incorporaria electrificació i transport públic, lluitar contra tot nou vial pot semblar a alguns sectors la única política alternativa possible.
Però el debat de les infraestructures, concebudes com a simples xarxes de serveis, manipula el seu fons més seriós. Poden conceptuar d’infraestructures les canonades d’aigua i gas, els fils elèctrics i de comunicacions, però no les carreteres ni els ferrocarrils. Aquests darreres estructuren el territori, no simplement el serveixen en una capa separada. Quan les forces del desarrolisme les reclamen, no demanen simplement millors serveis, sinó una mutació que entén el territori com a negoci urbanitzador, davant el qual el moviment ambiental demana aturar l’agressió. Però si parlem s’estructura de territori, la sortida només pot raure en assumir que, davant la pressió destralera, la immobilitat de posicions no és cap alternativa, perquè el que ens cal és formular un model de nova estructuració. Només prefigurant un nou i diferent horitzó serà possible avançar, tot guanyant consens i tombant la tecnocràcia.
És molt senzill, massa simplista, enfocar el combat en nom de la lluita contra el mal, amb trinxeres puntuals, quan el front de crisi és molt més ampli. Contra tota obra maldestre cal plantejar una alternativa concreta i alhora general: cal difondre una concepció innovadora en el detall i en el seu sentit general, un nou projecte.
Renunciar a proposar infraestructures equival a renunciar a reestructurar el país: el territori i l’economia vigents. La por a les infraestructures paralitza la lluita civilitzadora en nom de la puresa ideològica. I, en aquest camp, comptem amb una llarga tradició de pecat, de Sant Ofici i d’utopies sectàries, com per creure que estem vacunats de tot dogmatisme. Desgraciadament repetim tendències seculars i ser civilment racionals no ens ve donat ni és gens segur.
Tot combat és molt polític, per més que se’n vulgui quedar al marge. Pretendre no fer política és també una actitud molt política i per això cal plantejar un relat general de societat, sense el qual les alternatives són dèbils i anuncien fracàs.
El pànic a les infraestructures no pot esdevenir el bloqueig en el debat de les estructures territorials. Explica’m quina societat promous i entendré les estructures (infraestructures) que proposes. I viceversa. No infraestructures és com dir em nego a preveure, no proposo cap futur, o com dir que el camí del futur és simplement no fer.
En concret i a la nostra escala, el simple no al Quart Cinturó, sense una alternativa sencera no sustenta cap posició de progrés, només és una gàbia d’or. El pànic a les maldestres infraestructures no justifica simplement voler aturar-les, sinó que cal arribar a un concepte nou de com aquestes poden estructurar un futur positiu.
Foto portada: la Ronda Oest, que connecta el nord de Sabadell amb la C-58, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.
