ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
És una por molt estesa i es pot entendre molt bé aquest pànic. Durant anys hem vist de tot, fins al punt que era una medicina universal de xarop de bastó. Per alguns pocs exemples positius, com l’Eix Transversal, o els túnels de Vallvidrera, hem estat colpejats per l’A7 al Camp, tot duplicant l’AP7, per l’N-II per la Vall de Dant Daniel a Girona, o amb l’intent bèstia de Bracons, per sort superat, i per casos agressius com l’autovia de Lleida, o l’autopista de Manresa, etc.
Tot i aquestes desgràcies, hem de reconèixer que Catalunya no seria la mateixa sense l’AP7 de nord a sud per la vall prelitoral. L’hem pagada molts cops, però és la columna vertebral del país, i pel Vallès grinyola per un excés de trànsit i per haver-la engruixit i farcit de nusos.
Durant anys hem parlat només de xarxa viària bàsica (autovies i autopistes) i hem ignorat la xarxa secundària de carreteres i avingudes i, sobretot, el ferrocarril.
Hi ha qui diu (Miquel Puig) que el gran invent de la Catalunya del XIX, per a existir com a país, fou fer una Barcelona en gran. No li manca raó, però hi podríem afegir el Canal d’Urgell i tota la xarxa ferroviària i tot es va fer amb capitals catalans. La xarxa ferroviària ha acabat quasi duplicada per autopistes/autovies i reconeix i ordena encara tot el país. Abandonat d’inversió i de serveis, el ferrocarril comença a ser una prioritat entesa per la societat. I és corredor mediterrani de mercaderies, però també serveis regionals que articularien la metròpoli catalana de set milions d’habitants, a les quals obres cal afegir millores arreu i, també, ampliacions tot recuperant el que havia existit, i més.
No hi ha país sense estructura i aquesta l’aporten les infraestructures viàries i ferroviàries, que potser ja les hauríem d’anomenar “estructures”. El pànic a les infraestructures ens bloqueja en la definició de nou país i deixa el camp lliure a tots els tecnòcrates i desarrollistes que encara parlen més de ciment que de serveis, més d’autovies que de trens, quan estem a la cota alta europea de xarxa bàsica vial, però a la meitat de la ferroviària i amb uns serveis pèssims.
Les infraestructures poden ser columnes vertebrals solvents, com també barrabassades. A un cos humà no l’encastaríem una cama al lloc d’un braç, tal com ens atrevim a fer en la xarxa viària, en la confiança que “tot funciona”. Cert que tota xarxa de canonades “funciona”, tot fluid flueix, sigui turbulent, o amb embussos, o net i continuo, però això no és vàlid ni indiferent en cultura humana.
Un arbre, o una conca fluvial, es compon d’una jerarquia harmònica de tronc, branques, branquetes i branquillons, en un ordre admirable. Dissenyar un país ha de fer-se amb visió de perfecció i no la d’un boig instal·lador de canonades. És un exercici possible, només que cal apartar-se dels desenrotllismes que recepten només xarxa bàsica i que creuen que el ciment en carreteres significa més PIB, talment com un dopatge d’esteroides.
Més musculatura no implica més agilitat ni major velocitat, encara que més musculatura estigui de moda i sigui aparent.
La política que no facis te la faran. I per similitud, el relat d’infraestructures que no tracis també te’l faran. El país que no dissenyis te’l decidiran. I no és un cas d’obra a obra, perquè és un concepte integral el que aporta sentit a cada cas, del general al particular, no a l’inrevés. Per aquest fet, cal arromangar-se i superar el pànic de les infraestructures. Cal passar de subjecte pacient, d’afectat, a actor propositiu.
Amb el benentès que la significació de les ciutats, dels espais agroforestals i en bona part del sentit de l’economia depenen d’aquest model infraestructural, que ho és de país. Un model que has de fer i, sobretot, no deixar-te fer.
Però aquesta és una batalla diària, ràpida i que cal controlar i guiar des de l’acció i no solament des de la reflexió teòrica o des de la planificació. Tot lliga, tot és important, des de la idea general a un problema concret, a tot cal estar atent.
I cal ser una mica pragmàtic. Si saps on vas, el pragmatisme, o una errada puntual, és un preu menor, una desviació petita, però si no ho saps o ets curt d’horitzó, la mirada curta és inoperant i cega del tot, perquè no tens ni guia ni objectiu, tot és ineficient.
Hi ha gent que no admet la cirurgia territorial, ni com a pràctica ni com a opció acadèmica. Es pot entendre que la visió de la sang no els faci aptes per estat al quiròfan, d’acord, poden enretirar-se’n. Però d’això a rebutjar la cirurgia n’hi ha molt, tot i que aquest rebuig és el que fan. Ho lamento, no tot pot set homeopaties. Els seus bruixots no són admesos als col·legis de metges, mentre que sí que ho són els cirurgians.
El pànic general a la cirurgia només porta a agreujar la situació del malalt, en aquell precís moment en què aquesta intervenció realment cal.
A escala del Vallès, aquesta llarga introducció serveix per dir: tens por del Quart Cinturó? —doncs dissenya alternatives completes, això és, formula un Vallès diferent, no solament amb transport públic, ferroviari o de Bus, sinó també de xarxa viària. Quedar-se a mig o parat és anunciar el fracàs segur i optar prendre el paper de màrtir virtuós. Un màrtir, que no sols se sacrifica ell, sinó que ens deixa col·lectivament penjats.
El pànic a les infraestructures porta al fet que els cirurgians siguin substituts per matances i botxins, en nom de la urgència reclamada per una opinió pública sotmesa a la demagògia dels extrems, al populisme del tot o res. Vençut el rés es passarà al tot. Aquest és el perill del debat del 4t Cinturó. Sense alternatives raonables ens el menjarem en la pitjor versió imaginable: la dels demagogs del ciment com a proteïna del progrés.
Posats a tenir pànic, en fa molt més l’economia del turisme que les infraestructures: en despesa energètica, en consum de territori, en degradació productiva, laboral i salarial, en conjunt, en destrucció de model de país.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: cedida.
