‘El passeig perdut (2)’, per Aleix González

ARTICLE D’OPINIÓ
Aleix González Campaña, Guia Oficial de Turisme de Catalunya

Al passat article vam poder llegir tota la necessitat existent que tenia la societat sabadellenca, a principis del segle XX, per anar al Bosc de Can Feu a través d’un passeig ombrívol que connectés la ciutat amb el tan estimat parc natural. Ens vam quedar en l’any 1909 i en la declaració d’intencions per part de l’ajuntament en una visita al propietari de la finca de la Torre d’en Feu, en Josep Nicolau d’Olzina.

Els anys passaren i l’expansió de Sabadell va quedar més que evident que la ubicació del passeig quedaria afectat.

En una carta privada l’any 1921, el senyor Olzina explicava al seu arquitecte i amic, en Salvador Puiggròs i Figueras la problemàtica sobre el nou traçat dels Ferrocarrils de la Generalitat i el cobriment de la Riereta, ambdós afectant les seves terres:

“Querido Salvador: anteayer vino Comadrán y me entregó un número de la Revista de Sabadell en la cual viene la conclusión de los atiendos que en la misma ha publicado el ingeniero Industrial Francisco Izard sobre los estudios ha hecho sobre un proyecto de emplazamiento del ferro-carril eléctrico precisamente en mis terrenos, distinto del de la Compañía, que al parecer coinciden con mi deseo de que fuera paralelo á la carretera de Rubí y con tu observación de que veas el sitio del desvío de la Riereta cuyo proyecto ha despertado en Sabadell bastante interés. Como está relacionado con el desvío de la Riera y habla de una nueva calle de Feu ú Olzina que ignoro, escribí ayer a Comadrán me mande los restantes números de la Revista que hablan del invalido proyecto Izard para saber á que atenernos a cerca del mismo”

La cicatriu que va significar l’arribada del tren elèctric a Sabadell a les terres del voltant del Castell, així com el cobriment i desvio de la Riereta van complicar la ubicació del passeig promès l’any 1909. Encara que ja es parlava d’un carrer, tal com comenta Olzina, que era “Feu” o “Olzina”. Aquest carrer que parla, seria anys més tard el traçat del “Passeig de Can Feu”. En canvi, el passeig que havia de connectar el centre amb el bosc no hi havia notícies.

En Josep Nicolau d’Olzina i Ferret de Riusech morí el 4 de gener de 1924 a Barcelona, a l’edat de vuitanta-quatre anys. A la seva mort, no hi havia encara el traçat ni l’ubicació del passeig decidit per part de l’Ajuntament de Sabadell. La ciutadania, en nombroses ocasions va anar recordant a les administracions aquella promesa i que encara no estava feta:

“Falta un parque municipal: es decir, no falta, porque tenemos el Bosque de Can Feu, el bosque de la maravilla, donde parece que Dios quiso recrearse en su sabiduría infinita, haciendo un paraíso de belleza para las hadas bienhechoras del artista y del naturalista consciente, y que el pueblo, nuestro pueblo, instintivamente ha convertido en el Parque predilecto de la ciudad. ¿se han fijado mis amables lectores en la corta distancia que hoy separa el núcleo urbano de la ciudad del Bosque de Can Feu? La parte más accesible y corta que es desde la Carretera de Terrassa, más abajo del cauce de la Riereta, se presta a la consideración de los amantes del bosque sabadellés, que lo somos todos, para abogar por la construcción de una avenida que ponga en comunicación directa la ciudad y el bosque. Una avenida bordeada de buenos y umbrosos árboles, acortaría más la distancia.

Nuestro Ayuntamiento no encontraría dificultades ni por parte de los herederos del sr. Olzina, ni de los propietarios a quienes pudiese afectar la apertura de la avenida, es de creer así del patriotismo y cariño a la ciudad de todos. Y la avenida podría tener un nombre, ninguno más adecuado, más en carácter y de justicia que éste: “Avenida Nicolás de Olzina”. Place la idea, al Excmo. Ayuntamiento la brindo, y es de desear que nuestras entidades culturales la hiciesen suya”.

En vida de Josep Nicola d’Olzina, el bosc de Can Feu estava assegurat, ja que ell, amant de la natura i dels boscos, va voler conservar la seva arbreda. En canvi, els nous hereus testamentaris del senyor Olzina (perquè ell va morir sense fills directes) tenien altres idees.

El romanticisme que tenia la Torre d’en Feu s’anava perdent any rere any amb les nombroses vendes de terrenys que Guillem de Pallejà (VI Marquès de Monsolís), nebot i hereu d’Olzina, anava fent. Nous carrers i indústries embrutaven els formosos camps del castell, i, aquell pulmó verd estava en perill.

Les festes al bosc eren menys freqüents i la desconfiança dels sabadellencs amb el nou propietari era més que evident.

A l’Arxiu Històric de Sabadell podem trobar unes fitxes dels noms del carrer de la ciutat, i la marcada amb el número 186 diu així:

“C. Josep de Olzina: Propietari de Can Feu i dels boscos, permeté que el poble disfrutés d’aquelles ombres. En Revista de Sabadell de 2 de juny de 1907 es demana que s’el nombri Fill Adoptiu i que es posi en un dels carrers o places més a la vora de Can Feu, el nom de Olzina i de Riusech. [Olzina] Morí en 1924, sempre havia estat a disposició de l’Ajuntament i ratisfet els destijos de Sabadell. En morí deixà un llegat important a les Cases de Beneficiència. Abans de les expoliacions que es feren al bosc de Can Feu en 1922, admirant aquest bosc, els sabadellencs aprengueren a venerar la personalitat de Josep Nicolau d’Olzina. Tenia un amor místic a l’arbre i deixava que tots hi anéssin. Per la seva generosa condescendència el bosc fou el parc de Sabadell.”

Aquest carrer número 186 fou marcat en els plànols de l’època on ara hi ha l’actual carrer de Mart, a Can Feu. Els plànols dels anys 1920 de la ciutat ho marquen clarament: carrer Josep d’Olzina (pendent d’urbanitzar); entrada: Rambla Ibèria; sortida: Passeig de Can Feu.

Durant la República el nom, que ja havia aparegut al 1927 a les guies de la ciutat, es mantingué, com un acte patriòtic, cultural i històric. Però amb el franquisme, les coses canviaren i el nomenclàtor de Sabadell patí les grans modificacions del nou sistema polític.

Article relacionat:

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.