‘El passeig perdut (3)’, per Aleix González

ARTICLE D’OPINIÓ
Aleix González Campaña, Guia Oficial de Turisme de Catalunya

Arribem al final de tota aquesta història que he anat explicant sobre el passeig d’Olzina. A l’anterior article, comentava que el carrer Josep d’Olzina, ubicat en els plànols de les guies de la ciutat, així com en els llistats dels carrers per a urbanitzar, era aprovat i ubicat (sense encara urbanitzar) entre la Rambla Ibèria i el Passeig de Can Feu.

Durant quaranta anys el carrer Josep d’Olzina fou un dels projectes del nomenclàtor que esperava ser una realitat. Els hereus d’Olzina es venien els terrenys del castell sense cap remordiment, tot i ser una de les finques agrícoles més grans de Catalunya. Aquest fet, desgraciadament, va ajudar a poder ubicar el carrer en una de les noves parcel·les que s’haurien de vendre i construir.

La Torre d’en Feu agonitzava i s’anava ofegant amb les noves barriades i polígons que es construïen a les seves antigues i fèrtils terres: part nord-oest de Gràcia (1940 – 1960), tot el barri de Can Feu (1955), Merinals i els Grups Arrahona (1958 – 1961), Polígon de Mas Duran (BMC) (1994) i més recentment, quasi la meitat del barri de Can Gambús (2008-actualitat).

Però, l’any 1955-56, les illes projectades més a prop del castell, situades entre el Passeig de Can Feu i la Rambla Ibèria, foren modificades urbanísticament a raó d’una “nova” petita barriada, com una extensió del barri de Can Feu: serien un conjunt de petits blocs amb carrers irregulars, al contrari dels blocs quadrats de les illes de cases. Aquest fet va suposar que els carrers creats eren sinuosos i no rectes. A part, l’alcalde Josep Maria Marcet canvià per decret els noms dels carrers, posant a tots ells els noms de diferents planetes del sistema solar.

Així doncs, el carrer Josep d’Olzina fou un dels eliminats sense miraments del nomenclàtor i de les guies urbanes de Sabadell, les quals, ja no hi consta a partir del 1955.

No sabem els motius reals de l’eliminació del carrer del senyor Olzina, però en el llibre autobiogràfic d’en Marcet, Mi Ciudad y Yo, podem trobar un petit indici. En ell, parla de la desaparició del Bosc de Can Feu per part dels hereus d’Olzina. En el capítol, podem veure el menyspreu que Marcet tenia envers la família i a tots els diners guanyats amb l’expansió de Sabadell i la venda de les seves terres: “años después conocí al actual propietario de la finca [Guillermo de Pallejá Ferrer-Vidal], de la más rancia nobleza catalana, a quien desde un primer momento le tuvo sin cuidado el bosque, el castillo, y su sentimentalismo, ya que le interesaba por encima de todo era la valorización del terreno ante la previsible e incontenible expansión urbana de la ciudad”.

Sembla que Marcet volia esborrar com fos la família Pallejà de la història de la ciutat, fracassant a la pràctica, ja que realment eren dues nissagues diferents, els Olzina, propietaris originals, i els Pallejà, hereus testamentaris del senyor Olzina, perquè aquest va morir sense fills. Aquesta decisió unilateral d’en Marcet va afectar la figura i el record de Josep Nicolau d’Olzina, qui va pagar injustament per les decisions del seu hereu testamentari sobre la destrucció del bosc de Can Feu, una arbreda que el senyor Olzina en vida cuidava i estimava per sobre de tot.

Els anys passaren i ningú s’en va recordar sobre la promesa del passeig ni del nom d’Olzina a la ciutat. Fins que, amb l’anunci del soterrament dels FGC entre Gràcia i Can Feu, va obrir-se una escletxa d’esperança.

L’Associació Cultural Can Feu, fundada el 2013 per a defensar, investigar i divulgar la història de la Torre d’en Feu i de la nissaga original propietària (excloent l’època més recent on els Pallejà eren els propietaris), va veure que, amb el soterrament de les vies, quedava justament, i per casualitat, un passeig que anava del centre de la ciutat, fins a tocar del castell del futur parc verd que es preveu fer, evocant al desaparegut Bosc de Can Feu. Un passeig sense nom I que bé podria ser el passeig somiat i tan esperat per a la ciutadania per a connectar a peu el centre i la Torre d’en Feu i els voltants. És aquí, quan es va començar, l’any 2017, la recollida de signatures per a fer possible que aquest espai soterrat portés el nom de “Passeig d’Olzina” per part de l’Associació Cultural Can Feu.

Es van recollir 3200 firmes (tan en línia com en presencial, amb les carpes informatives, fires, visites guiades, etc., que fa l’entitat cada any). Desgraciadament, la desconeixença de la història de tot aquest carrer/passeig i el classisme que se li ha atorgat a la figura del noble Josep Nicolau d’Olzina, sense causa justificada, va fer que, a principis del 2024, una moció d’Esquerra Republicana apostés per a batejar el passeig com a “Passeig d’Antoni Farrés”.

Aprovada per majoria a l’Ajuntament de Sabadell, fou el clau final a un taüt que durant més de cent anys, esperava fer-se realitat. Entre l’època del franquisme i la democràcia, la seva persona ha sigut oblidada i molt menystinguda.

Personalment, puc dir que Sabadell ha perdut una oportunitat (l’última) de fer realment un acte de memòria històrica, on la gent no sigui jutjada pel seu estatus social, sinó pel que haguessin fet per la ciutat de Sabadell durant la seva vida. El senyor Olzina es mereixia aquesta promesa en forma de passeig i que, desgraciadament, mai no es farà realitat. Espero que aquests tres articles apareguts en aquest diari digital serveixin, per a un futur, a instar als nostres polítics i ciutadans, a estudiar la història de la nostra ciutat a tots els nivells possibles abans de prendre decisions tan importants com és el nomenclàtor de Sabadell.

Articles relacionats:

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.