La breu sessió de comiat del ja exalcalde Juli Fernàndez ha estat d’extremada cortesia. Cosa gens estranya, al cap i al fi Fernàndez marxava i no era qüestió de fer-hi sang. Possiblement, l’oposició reserva les seves armes dialèctiques per a la sessió d’investidura de Maties Serracant.
Tots els portaveus ha passat de puntetes sobre un balanç de la gestió en els dos anys que Fernàndez ha ostentat l’alcaldia. Només Carles Rossinyol (CiU) ha amagat amb fer-ho, però vist el to versallesc de les intervencions dels grups de l’oposició s’ha estimat més abstenir-se. Per la seva, banda les forces del quatripartit han entonat, amb diversos matisos, un cant a la unitat i a la continuïtat del “govern de transformació”.
En realitat, tant els grups del govern com de l’oposició s’han cenyit a les convencions dels discursos políticament correctes i altament codificats per agrair a Fernàndez la feina feta i desitjar-li sort en la seva vida política i personal. En els parlaments d’uns i d’altres ha hagut una certa dosi d’hipocresia, socialment acceptada. A l’oposició a l’evitar les crítiques i entre els grups al govern al no esmentar les fortes tensions que han conduït al relleu a l’alcaldia. En fi, tot ha transcorregut segons el guió previst.
Tanmateix es tracta d’un comiat a mitges, ja que l’exalcalde continuarà en l’equip de govern, probablement ostentant responsabilitats de gran rellevància i preparant el seu retorn a l’alcaldia a les properes eleccions municipals.
Marisol Martínez (Guanyem Sabadell) ha indicat que la sessió constituïa una “situació inèdita” en la vida política de la ciutat. En efecte, és la primera vegada que un alcalde dimiteix a mig mandat per a complir amb un pacte polític. Farrés va renunciar a optar a la reelecció després de 20 anys al poder; Bustos va haver de plegar assetjat pel cas Mercuri.
Sabadell ha tingut alcaldes de llarga durada i forta personalitat com Marcet (1940-1960), Farrés (1979-1999), Burrull (1965-1976) o Bustos (1999-2013). Encara que els dos primers van sortir de l’alcaldia en olor de santedat i els dos darrers de mala manera i per la porta de darrera. Tanmateix, des de que Bustos va plegar han ostentat per l’alcaldia dos alcaldes de curta durada amb només dos anys al càrrec com Juan Carlos Sánchez i Juli Fernàndez. Tot sembla apuntar que Serracant, amb el permís de la fiscalia, durarà el mateix temps en el càrrec. Probablement aquest és un signe de canvi en la manera de fer política i d’ostentar els lideratges en un panorama fortament fragmentat i davant l’absència de personalitats carismàtiques i autoritàries, com d’alguna manera ha apuntat Míriam Ferràndiz, portaveu de la Crida per Sabadell.
Respecte a l’alcalde sortint s’ha de dir que a les passades municipals amb un mapa polític molt fragmentat i igualat, va ser l’únic que va demostrar tenir la voluntat i el desig de ser alcalde, malgrat ser la tercera força política de la ciutat. Aquesta voluntat de poder que diria Nieztsche, unida a unes circumstàncies excepcionals i a la manca d’habilitat política negociadora d’Unitat pel Canvi, segona força política de Sabadell, van propiciar la seva investidura ara fa dos anys.
Durant aquests dos anys, Fernández ha jugat a fons la carta de l’alcaldia, amb una constant presència en tots els esdeveniments dins i fora de la ciutat. Fins a l’últim moment s’ha resistit, amb ungles i dents, a deixar el càrrec. Potser si ERC no hagués comès el greu error estratègic de proposar cedir l’alcaldia a Maties Serracant, a la vigília de la decisiva assemblea d’Unitat pel Canvi, Fernàndez podria haver esgotat el mandat, com era el seu objectiu.
El temps i el desenvolupament de les circumstàncies polítiques ens diran si podrà retornar a l’alcaldia. No li serà fàcil donada la composició sociològica d’una ciutat poc o gens favorable a que l’alcaldia sigui ostentada por una formació independentista.
