El debat sobre el canvi de nom de la plaça Espanya ha estat el tema estel·lar d’una sessió d’una extraordinària i injustificada duració on comença apreciar-se que els partits escalfen motors cara a les eleccions municipals de l’any vinent.
Sota la mirada del president destituït Carles Puigdemont i del retrat reposat del rei Felip VI, la sala de plens fou l’escenari d’una altra sessió maratoniana de gairebé set hores de duració. Això malgrat que l’ordre del dia, farcit de punts de pur tràmit, no semblava justificar-ho; però, com es diu en l’argot del ciclisme, no és el traçat sinó l’actitud dels corredors el que fa dura una etapa.
La sessió s’ha encetat amb l’elecció per unanimitat, en el segon intent, de la Síndica de greuges on tots els grups municipals han lloat la disposició al pacte i l’acord en un mandat marcat pels durs enfrontaments entre govern i oposició. De fet, el desenvolupament de la sessió ho ha desmentit i en el punt següent, sobre la dació de compte del Pla de Mandat 2018, s’han obert les hostilitats. L’oposició ha posat sobre la taula les manifestacions de l’alcalde, Maties Serracant (Crida per Sabadell), a la Cambra de Comerç respecte a que el govern municipal no té un projecte de ciutat . L’alcalde s’ha defensat amb un sèrie de reflexions sobre el tema, apuntant que l’executiu local està treballant per assolir aquesta fita que s’ha d’aconseguir de manera col·lectiva, amb humilitat i honestedat, sense “vendre fum”, en clara al·lusió a l’estil de Manuel Bustos. Així ha emplaçat a tothom a sumar-se en aquest esforç. Ha estat, sens dubte, una encomiable mostra de sinceritat, encara que des del punt de vista polític ha palesat les febleses de l’equip de govern que ha estat incapaç d’entomar aquesta qüestió estratègica.
La sessió ha continuat, sense pena ni glòria, fins al debat de les mocions, quatre del PSC i una de CiU. Els socialistes s’equivoquen si creuen que recuperaran la iniciativa política inundant el ple de mocions, almenys si són com aquestes. A la primera, sobre les ajudes municipals a les comunitats amb dificultats per a pagar les Inspeccions Tècniques d’Edificis (ITE), s’ha plantejat amb cruesa i en sentit desfavorable als proposants si els ajuntaments han de sufragar despeses generades per altres administracions. La segona, sobre el salari mínim a les empreses que treballen amb l’Ajuntament, fou aprovada, però s’ha tractat d’un proposició redundant que ja havia estat aprovada pel Consell Comarcal del Vallès Occidental amb la qual cosa no tenia cap efectivitat. Encara pitjor han anat les coses amb la moció sobre la rehabilitació dels pisos dels mestres de Can Puiggener, que va donar l’oportunitat a Glòria Rubio (Crida per Sabadell) per recordar la incúria dels socialistes quan governaven en aquesta qüestió i a Juli Fernàndez ((ERC) per recordar que el tema estava solucionat i tant sols mancava la signatura de la Generalitat que, ara, arran del 155, està en mans del govern espanyol qui, des de desembre de l’any passat, no signa les preceptives modificacions de Pla. Tampoc ha gaudit de massa èxit la moció sobre la situació a Policia Municipal que ha donat peu per a recordar les mancances de la gestió socialista respecte a aquest cos de seguretat.
Antiespanyolisme i nusos ferroviaris
Rodejada de la màxima expectació s’ha debatut el darrer punt de l’ordre del dia, la proposició de CiU, a la que s’han afegit els dos edils no adscrits, trànsfugues del PSC, per a canviar el nom de la plaça d’Espanya per plaça 1’octubre.
El ponent convergent, Carles Rossinyol, ha intentat justificar, sense massa fortuna, els motius per a modificar el seu criteri de, prèviament a un canvi de nomenclàtor, consultar als veïns afectats com va argumentar a propòsit del carrer de la República, abans d’Alfons XIII. Només ha argüit que es tractava de situacions diferents, però sense explicar en què consistia la diferència.
Ara bé, el que ha provocat un profund estupor ha estat la seva afirmació que el nom d’Espanya no tenia res a veure amb la proposta de modificació, sinó amb el fet que la plaça estigué ubicada en un nus ferroviari amb dos estacions. Un argument que no ha convençut a ningú, ja que li ha replicat l’edil de Ciutadans, Adrián Hernández, per les mateixes raons es podia haver triat la plaça de l’alcalde franquista Antoni Llonch on, a més, hi ha la parada d’autobusos interurbans. En realitat, la desafortunada moció convergent cercava atiar l’antiespanyolisme d’amplis sectors del moviment independentista i alhora competir amb ERC per veure qui és més secessionista. En aquest sentit, Glòria Rubio ha criticat amb duresa la contraposició entre Espanya i l’1 d’octubre; així ha distingit entre el rebuig al comportament autoritari de l’Estat espanyol d’Espanya com a país amb el que no té res en contra, desmarcant-se de l’independentisme identitari de dretes.
Per la seva banda, Joan Berlanga (Unitat pel Canvi) ha apuntat a la irresponsabilitat de la moció, sense donar més arguments. A ningú se l’escapa que si la proposició convergent s’hagués aprovat hauria provocat un enorme malestar entre els veïns de l’esmentada plaça de conseqüències imprevisibles, com ha apuntat Esteban Gesa (PP). En aquest sentit, en el context de crispació i polarització que viu el país, el que menys es necessita és tirar més llenya al foc, com ha fet el grup municipal de CiU, ans al contrari el que cal és emprendre mesures per a fer minvar la gran tensió existent. Miquel Soler (Guanyem Sabadell) ha indicat, sense èxit, una via de sortida als proposants al demanar-los que deixessin la moció sobre la taula.
Juli Fernàndez (ERC), visiblement incòmode, ha intentat evitar que CiU es portés els mèrits de la reivindicació de l’1 d’octubre, sense caure en el parany de provocar un seriós conflicte a la zona i sense tenir que votar conjuntament amb els partits de l’anomenat bloc del 155. D’aquesta manera s’ha abstingut i ha afirmat emfàticament que al proper ple es presentarà una moció per a batejar 1’octubre un altre indret de la ciutat, apuntant a la plaça Marcet.
Si, malgrat la seva irresponsabilitat, l’actitud de CiU té una certa explicació, no es pot dir el mateix del comportament dels dos regidors no adscrits, Lluís Monge i Carles Bosch. Com va indicar Hernández, resulta una evident manca d’ètica disposar de l’acta de regidor gràcies a un partit constitucionalista i després votar en el sentit contrari. En el cas de Monge, amb la fe del neòfit, sembla que està fent mèrits per buscar un forat en la llista sabadellenquista i transversal de Lourdes Ciuró. El cas de Bosch frega el patetisme, doncs és el mateix edil que, al ple d’abril del 2016, va criticar durament a l’equip de govern per haver vetat la presència de la Legión en la processó de Can Puiggener (més info: ‘A mí la Legión‘).
