‘El Ripoll com a riba de mar’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.

Una interpretació assenyada del que significa el solc del Ripoll al pas per la ciutat ens diu que aquest espai és la combinació de natura i urbanitat amb la doble component de salvatge i d’humanitzat.

És natura humanitzada l’horta. Són urbanitat humanitzada les fàbriques, molins, sèquies i ponts. I és natura salvatge el riu, els talussos, el bosc i els torrents ambientalment sòlids, com Colobrers i riu Tort. Podríem dir que la urbanitat salvatge són les runes, els abocadors i la contaminació. Però deixem de banda aquest punt a eliminar i parlem dels altres tres. La natura humanitzada és prou present i configura la major part del paisatge de tot el país. D’artifici humanitzat en són fetes les ciutats, però la pura natura salvatge és allò que tenim reduït als parcs naturals.

El valor a destacar del Ripoll és la presència de les tres categories positives esmentades, convivint plegades en un espai reduït, en una disposició de frontera de relació estreta entre elles. La pregunta que se’ns planteja és si hi ha altres llocs de referència que presentin aquesta intimitat difícil i complexa entre natura salvatge i urbanització?

I la veritat és que sí, hi ha un cas notable i aquest és la costa de mar. La natura indomable hi és indiscutible, com també ho és l’atracció de viure-hi a primera línia. És l’atractiu del caràcter de frontera. Que la relació és conflictiva és obvi, que no s’ha d’urbanitzar sense contenció també és notori, però que l’atractiu és innegable és més que evident. Es tracta d’una relació totalment contradictòria: a més artifici menys natura, sense solució. I, no obstant, aquest lluita pot oferir capítols rituals positius, com quan es recuperen dunes de platja a pocs metres dels hotels, o com quan es treu canya invasora de la llera del Ripoll. Es tracta de viure el millor possible en una pura contradicció. Perquè hi ha un camí factible de recuperació de natura, tot i la proximitat de la urbanitat, la qual, certament, tindrà un valor limitat, però que ens resulta exemplar, perquè forma part d’una cultura ambiental positiva. Si al peu de ciutat és viable aquesta procacitat, més lluny, als grans parcs naturals, el ple respecte hi podrà ser molt millor assegurat.

I en aquesta frontera l’arquitectura hi té un paper, perquè la cultura hi juga un pes important, més enllà que sempre sigui artifici. La sensibilitat cultural i l’ambiental van lligades. I en el capítol de paviments, la petjada de l’edificació, la concreció és decisiva: tous o durs..?, impermeables o drenants..?, il·luminats o foscos..?, amb verd o sense..? En síntesi, en el cas del Ripoll, l’exemple del poder de la línia de mar ens pot ser un referent interessant de concepte.

La costa és un gran capital, susceptible de mal tracte i d’especulació perquè és un bé escàs i insòlit. Però sempre és un gran capital. La nostre façana al riu i el seu solc es poden recuperar talment com una façana de mar abandonada, bruta i deixada. El nostre encert serà entendre el valor potencial d’aquest tram urbà de Ripoll i el repte serà de viure bé la seva complexitat, d’assumir positivament el caràcter de la seva essencial contradicció, amb tot el seu valor, que és la bellesa inherent a la idea de frontera i de riba. Bé, i aquí doblada amb dues ribes!

Comments are closed.