Manel Larrosa. Autor: David B.

‘En aquests moments… i els que vindran’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.

En aquests moments està tenint lloc la confrontació de com es resol la pandèmia. I els seus escenaris a Espanya són, principalment i per volum, Madrid, Catalunya i el País Basc.

Si el balanç final de la pandèmia resulta diferent a Madrid, Catalunya i País Basc, que està per veure…, serà per raó d’una diferent component social i estructural de país. Entès aquest país per la suma de societat i d’Estat (en la part que tots tenim d’Estat propi). És el que ha passat i passa als diferents països, on les estratègies han variat, però ser dins el mateix Estat espanyol no implica una homogeneïtat única. I potser els diferencials tindran significat.

I tampoc res no serà igual quan acabi aquesta crisi:

  • Per l’impacte econòmic.
  • Pel trasbals dels pressupostos públics.
  • Per la pressió sobre els polítics i la seva credibilitat.
  • Per la necessitat de formular canvis i ajustos nous, amb el seu liderat corresponent.

Hores d’ara ja veiem a Madrid com va: un sistema sanitari regional muntat pel PP, privatitzat, amb una gestió que incorpora des de l’exèrcit (ben vist per la població), fins l’adequació de la Fira (a l’engròs), més la responsabilització del govern de l’Estat,  comandat pel PSOE. La solució de Madrid serà la solució prototípica, la definitòria de l’Estat central en el seu ple sentit. A Catalunya el camí és més de suma de societat i Generalitat (la part d’Estat que tenim), amb demandes de més aïllament, que a Madrid són incapaços de resoldre.

La cursa no ha conclòs, però és un fet públic que deixarà a ulls de tothom un resultat final i per acumulació de setmanes. Tendiria a apostar que potser ho resoldrem amb menys cost i que el de Madrid pot ser enorme. I en el seu cas serà la suma de la capital més el conjunt de l’Estat, un fet que potser bloquejarà encara més els seus fonaments.

La incidència al País Basc també és gran, vist el seu menor nombre de població. I pot anar en la via catalana (amb més societat organitzada), o potser amb diferències que haurem de analitzar. I a les regions ja hi ha posicionaments diversos que apunten en la línia que cal respectar cada territori i no imposar centralisme des de dalt en tot allò que no toca. És a dir, que la solució només pot ser més federal o més central, sense ambigüitats a mig camí. I consti que l’opció federal no anul·la el paper central, només l’especialitza.

Aquest és el gran debat polític que hi ha ara planejat, i no és electoral (per ara). Després de l’experiència de la crisi del 2008 no n’hi haurà prou amb salvar els grans i que, a més, ens ho creguem, caldrà algun nou relat més fonamentat i socialment integrador.

Tots els temes d’igualtat, equitat, solidaritat….hauran de ser reformulats, renovats a fons, almenys que ens decantem per la demagògia de l’extrema dreta. I en economia (que és economia política) haurem de definir millor que vol dir: productiu, autònom, empresa, beneficis, fiscalitat…, en fi, responsabilitat d’empresari i de treballador, responsabilitat social.

En aquest context colpejat i adolorit, serà possible formular demanda social, un nou horitzó de societat? Caldria i no fer-ho no seria sinó un mal senyal de salut social.

El seu contingut podria contenir:

  • Una demanda de major igualtat social (salari mínim, més pressió fiscal progressiva, fiscalitat a les empreses…).
  • Millors serveis públics, amb salut al capdavant (però més serveis i menys inversió de ciment).
  • Nous serveis públics: habitatge.
  • El prestigi i el suport a la recerca.
  • Un país més integrat (urbà, productiu, ferroviari…).
  • L’exigència d’equitat dins a l’Estat. I no hi ha equitat sense rigor públic, administratiu i polític.
  • L’exigència de llibertat en un Estat que mostra les seves essències també en la pandèmia (i autodeterminació no és altra cosa que llibertat).

No hem de fer utopies simples, com dir que  futur serà “tele-treball, consum responsable…”  i diversos signes més, sinó que ha de ser fruit d’un fort viratge polític i social. El repte se situa entre socialdemocràcia radical o major classisme i empobriment.

Cal una consciència que ho plantegi des de la societat i que ho maduri en aquest preciós temps mort que ara disposem. I caldran molts socis, com sindicats, entitats… per a formular-ho i apuntar a mig termini i amb sentit unitari, com a expressió de demanda social. Però el motor de partida és fer discurs, portat des de la síntesi, des de dalt a baix, vers el seu màxim fons i amplitud.