ARTICLE D’OPINIÓ
Virgínia Domínguez. Entesa per Sabadell
Corre el rumor que el govern municipal vol abandonar novament el projecte del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera i destinar el Vapor Pissit a oficines municipals. Ni més ni menys. Això ja sona a dejà vu. L’any 2010 l’Associació de Professionals i Amics del Tèxtil i alguns partits de l’oposició -entre els quals l’Entesa per Sabadell- vam posar el crit al cel quan el llavors regidor de Cultura, Lluís Monge, va anunciar que hi posarien un teatre.
El Museu tèxtil és un d’aquells projectes sempre a la corda fluixa, però alhora és la il·lusió d’una generació que va viure de ple la vida industrial i que reivindica que no es perdi la seva memòria. La ciutat disposa d’un magnífic fons de maquinària que espera el seu moment al magatzem de La Nau: telers, ordidors, selfactines (una d’extraordinària al Vapor Pissit), màquines de fer canons, cardes de diferents tipus, barques de tints i moltes altres màquines que mostren l’evolució de la tecnologia al servei de la indústria tèxtil, algunes de fabricació sabadellenca. Disposem també de 4500 mostraris tèxtils per explicar els circuits de venda i la feina dels viatjants, de petites eines que feien servir les cosidores per esborrar i cosir les faltes de la roba. Els fons municipals conserven també peces originals de vapors ja desapareguts, de despatxos tèxtils, de roba dels obrers…
Però el nou museu no ha de ser només un espai per mostrar una col·lecció de peces. La seva principal ambició hauria de ser explicar l’impacte del tèxtil en el creixement de la ciutat, els processos d’industrialització i el conseqüent impuls del sector del metall, la producció d’energia, l’arquitectura industrial i els sistemes d’embarrats, els oficis que ja s’han perdut, la creació de les institucions sabadellenques, les relacions laborals i el moviment obrer, la cultura popular, l’arribada massiva d’immigrants d’altres punts de Catalunya i posteriorment de Múrcia, Andalusia, Extremadura…, el naixement de barris sencers, la crisi del tèxtil…
Tot aquest fons i tota aquesta història mereixen un espai expositiu digne i adequat a la temàtica. El millor espai que tenim és el Vapor Pissit, al carrer Alemanya. Un vapor que l’Ajuntament va adquirir ja amb aquesta finalitat, quan a la dècada dels 90 es va acordar que seria la seu principal del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera i que havia de tenir altres punts expositius complementaris, per exemple al Despatx Lluch o al Molí de Sant Oleguer, dos espais que els governs de Manuel Bustos es van afanyar a convertir respectivament en seu de l’Oficina d’Atenció Ciutadana i en un Alberg de Joventut de dubtosa viabilitat. El Vapor Pissit va pel mateix camí.
Els successius governs del PSC no han cregut mai en el projecte del Museu tèxtil, tot i que no s’han atrevit a afirmar-ho. Simplement mouen les peces per fer-lo impossible. Malgrat els acords unànimes del ple municipal -el primer al febrer1998-, malgrat les promeses fetes públicament al col·lectiu de teòrics tèxtils. Tinc ben gravat a la memòria el paripè organitzat al mateix vapor al març del 2010 per tal que l’alcalde Bustos, franquejat pel Gremi de Fabricants i la Fundació Bosch i Cardellach, rebés de mans de l’incansable Jordi Marminyà les 3000 signatures que havien recollit llavors els teòrics per reivindicar que el Pissit fos museu. Molts vam desconfiar del futur de la declaració per preservar el patrimoni tèxtil i impulsar un museu llaner que va signar Manuel Bustos allà mateix.
Certament cap govern municipal ha avançat en aquest objectiu. És ben sabut que la cultura no és mai la prioritat i que engegar un projecte tan ambiciós com aquest requereix aconseguir finançament específic i garantir no només la posada en marxa, sinó també la seva continuïtat. I és cert també que des d’aquell 2010 han passat coses: una dura crisi econòmica, la paràlisi posterior a l’esclat del Cas Mercuri, un govern nou amb molts altres projectes per començar, una pandèmia mundial… Tenim paciència, podem esperar, però no ens poden prendre l’espai més emblemàtic d’aquest projecte, que és el que manté viva l’esperança de què es faci realitat i dona sentit als diferents projectes que s’han redactat en els darrers 25 anys i a la tasca ingent dels teòrics tèxtils i els professionals que han treballat en aquests fons.
No podem hipotecar l’esplèndida sala del segon pis del Pissit, completament diàfana, o la selfactina del primer pis per posar-hi oficines municipals que poden anar a qualsevol altre espai, propi o llogat. Cal un nou compromís de ciutat per blindar el Pissit com a seu del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.
