ARTICLE D’OPINIÓ
Pere Farrés i Berenguer, exregidor d’ERC Sabadell, psicopedagog, tutor de PFI i orientador per a la inserció sociolaboral d’alumnat amb capacitats diverses.
Si hem de ser honestos, no tot se soluciona amb més recursos. Tenir un sistema educatiu inclusiu és un repte tan complex que no es pot assolir realment si la societat en general no s’ho creu. Sense aquesta visió global, no ens servirà de res cap esforç ni recurs.
Mentre encara es consideri estrany o, a voltes, un greuge, el fet que la classe dels nostres fills sigui compartida per un nen amb la síndrome de Down, per una nena que no se sent nena, per un nen gitano, per una nena amb vel, per un nen equatorià, per un de negre, pel fill del bar dels xinesos i per aquella nena que és incomprensiblement desafiant…, no anirem bé.
La comunitat educativa d’una escola és diversa com la mateixa societat que reflecteix, i és aquesta diversitat la que, indefectiblement, ha de ser-ne el motor per fer-la més justa. Fins que això no ho acceptem, no hi haurà sistema educatiu inclusiu que valgui, ni prou recursos que ens puguin moure dels nostres prejudicis. De fet, la ciència ens diu que no és cert que els alumnes aprenguin més quan tots són iguals. Aprenen més quan són diversos malgrat que la intuïció, en alguns casos, ens faci pensar el contrari.
S’ha de fer valdre que hi ha hagut una evolució positiva, un canvi evident en l’aposta per aquesta escola inclusiva, que ha fet augmentar la complexitat de les aules, però que també està aconseguint que cada vegada més alumnes es mantinguin dins el sistema i cada vegada més alumnes el superin. Ho mostren les dades d’abandonament, que, fa 15 anys, ens deien que gairebé el 30% en feia, mentre que ara és al voltant del 15%. Però no n’hi ha prou.
Malauradament, aquestes evidències i el canvi de paradigma del que representa l’atenció a la diversitat tenen poc acompanyament fora del sistema educatiu.
De cop i volta, ens vam adonar que a l’escola no hi havia ningú igual, i que tothom requeria «vestits a mida». En canvi, sembla que la societat no se n’ha assabentat, encara, o, si se n’ha adonat, fa servir discriminacions negatives, sostres de vidre, decisions neoliberals, guetitzacions, drets d’admissió i moltes altres eines per deixar clar que cadascú té el seu lloc, i que l’èxit, la inclusió i la participació social estan restringits a uns pocs privilegiats.
Per tant, tractar el tema de la diversitat, del seu respecte, de la seva inclusió, de manera parcial, només des del sistema educatiu, i no com una realitat social o un ens global a assolir, ajuda poc a donar la importància que es mereix a aquest procés essencial per aconseguir una societat més justa.
Per gestionar la diversitat tan enriquidora que ens trobem dins les aules, no podem simplificar l’anàlisi parlant tan sols del fet que ens calen més vetlladores o d’altres recursos especialitzats a les escoles. La complexitat és tan gran com el gran repte que volem aconseguir. I, per poder gestionar aquest increment de la complexitat, i el fet que cada vegada més alumnes es mantinguin al sistema, és evident que calen més recursos, però no només això: caldrà canviar maneres d’organitzar-se, capacitats, cultura d’escola, dinàmiques d’ensenyament-aprenentatge, etc.
Per tant, un cop analitzada la realitat, hem d’acceptar que els esforços tant en recursos del Departament d’Educació com en la implicació dels professionals de les escoles del nostre país s’han ampliat curs rere curs, i que, cada vegada més, escoles i professionals estan més ben preparats per assumir la diversitat a què s’han d’enfrontar en el seu dia a dia. Molt més ben preparats que no pas la mateixa societat, que, malauradament, encara és massa passos enrere d’entomar aquesta rica realitat.
Evidentment que ens agradaria disposar de totes les millores possibles, ja que els professionals s’estan enfrontant, probablement, a un dels reptes més importants d’aquest segle: fer atenció i organitzar l’ensenyament-aprenentatge tenint en compte la mirada cap a la diversitat com a normalitat dins les seves aules. Voldríem encara més recursos per a la detecció precoç i per a l’atenció al primer cicle de l’educació infantil, més dotació de suports educatius als centres ordinaris i de personal als serveis educatius, i, evidentment, més suports per a la inclusió als ensenyaments postobligatoris, a l’espai del migdia o a les extraescolars.
Ara bé: crec que és bo considerar que som en el camí correcte. Cal posar negre sobre blanc que tots aquells serveis o suports que funcionen i que es van ampliant curs rere curs, van ajudant a aconseguir que el sistema educatiu per a tothom vagi essent, cada vegada més, una realitat factible.
Un got mig ple del qual no ens hem de desentendre i del qual hem d’anar tenint cura amb reivindicació i feina per emplenar-lo entre tots, des de la responsabilitat que correspon a cadascú.
Article relacionat:
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
