ARTICLE D’OPINIÓ:
Pere Farrés i Berenguer, membre de l’executiva i exregidor d’ERC Sabadell
Aquesta passada Junta de Portaveus d’octubre, es va presentar a l’Ajuntament de Sabadell una lloable moció del grup municipal de Sabadell en Comú Podem per garantir els drets de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu i el reconeixement dels drets del personal auxiliar d’educació especial, que va ser aprovada per unanimitat. El que ha d’arribar a ser el sistema educatiu inclusiu s’hi esmentava de manera massa general i només des del punt de vista econòmic.
Per aquest motiu, m’agradaria poder fer unes pinzellades de l’abast real que representa el procés per aconseguir l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, i argumentar que, a vegades, val la pena veure el got mig ple, i no pas mig buit com alguns, interessadament, insisteixen a veure’l.
Cada inici de curs, es parla de la necessitat d’un augment pressupostari per a l’educació com a pilar del nostre estat del benestar sobre el qual s’ha de construir la nostra societat. Concretament, en educació, la LEC [Llei d’Educació de Catalunya] marcava, ja, el 2009 l’objectiu d’assolir el 6% del PIB per garantir que el sistema públic d’educació acabi tenint la qualitat que ens mereixem. És per això que, entre altres coses, alguns reclamem la independència del nostre país: per, així, poder gestionar tota la riquesa que generem al nostre territori, i per poder-la invertir en la qualitat dels serveis.
La realitat és que, actualment, la despesa que la Generalitat de Catalunya fa en aquest departament és del 3,6% del PIB, tot i que ens els darrers cursos hi ha hagut importants augments pressupostaris. Enguany, l’increment és del 13%.
Ara fa sis anys de l’aprovació del Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, un repte immens en el qual educadors i famílies –i, també, polítics– han posat una mirada il·lusionant. Per contra, famílies, professionals i polítics consideren que som lluny, encara, d’aconseguir els objectius que aquesta llei ens marcava.
El 2023, el pressupost que Educació ha destinat a l’escola inclusiva ha estat de 591 milions. La partida d’increment adscrita enguany a la Direcció General d’Educació Inclusiva és de 29,3 milions d’euros, quan el curs 2020-2021 era de 15,7 milions. De fet, els últims cinc anys, aquest pressupost s’ha anat incrementant progressivament, i això hauria de ser bona notícia, malgrat que encara no es cobreixen totes les necessitats que caldrien.
Per establir propostes i objectius comuns per fer arrelar la cultura inclusiva a les aules, es va crear una taula amb representants de tot el sector (la TaPSEI), que situa en primer terme de la implementació de l’increment pressupostari el que s’anomenen mesures i suports universals, que consisteixen a millorar la manera com el sistema educatiu general i ordinari atén l’alumnat amb alguna dificultat, i no els recursos més específics, i això es fa així perquè aquí és on hi ha més marge de millora. Per exemple: una organització més flexible a l’aula, una adaptació personalitzada als estils d’aprenentatge i una millora en la intensitat de l’acció tutorial –tots ells, suports universals– faran que qualsevol alumne hagi de poder aprendre igual que els altres encara que presenti alguna dificultat.
Segur que tots aquests esforços són, encara, insuficients,però també és ben cert que hi ha hagut avenços. No n’hi ha mai prou quan el repte és tan immens tenint en compte la importància del que implica la inclusió real i les altes expectatives dipositades per les famílies que reclamen el dret a decidir i a rebre una atenció personalitzada de qualitat.
Foto de portada: Pere Farrés. Cedida per ERC
