Foto portada: la Rambla, aquest diumenge de desconfinament infantil. Autor: David B.

‘Estratègies de futur. Catalunya cap a on va?’, per Carmel Montllor (PSC)

ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor Nogués, membre del PSC

Aquests darrers dies m’ha cridat l’atenció l’opinió de diferents líders independentistes de l’òrbita de JxC sobre el camí a seguir per aconseguir els seus objectius, no tant pel contingut de les explicacions, sinó per la vehemència i el convenciment en que les exposen. En aquest sentit cal destacar les darreres declaracions del president Torra en que de forma categòrica aposta per la confrontació o la recent conferència de Carles Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu en la que l’expresident argumenta que Catalunya només arribarà a ser independent mitjançant la confrontació intel·ligent amb l’Estat, perquè el govern espanyol mai acceptarà l’únic diàleg possible, que s’ha de centrar en negociar l’aplicació del dret d’autodeterminació. Reconeix que aquesta opció genera incertesa i inseguretat, però diu que és la única via transitable i realista per arribar a la independència.

Si es mira al futur sense reconèixer errors i treure conclusions objectives del passat recent, està clar que l’actual crisi sanitària, econòmica i social generada per la pandèmia de la Covid-19, així com el qüestionament de la monarquia per la presumpta corrupció del rei emèrit, constitueixen dues bones oportunitats per accentuar els punts febles de l’Estat i fer-lo trontollar, la qual cosa, acompanyada per una forta pressió al carrer i per la intervenció de la UE davant d’un conflicte greu en el seu àmbit territorial, podria forçar al govern espanyol a negociar una sortida que impliqués l’aplicació del dret d’autodeterminació.

Aquest plantejament quedaria reforçat si a més a més és fes caure l’actual govern progressista de coalició PSOE-Podem i aquest fos substituir per un govern del PP molt més partidari de l’enfrontament que del diàleg. Des d’aquest punt vista, els inconvenients queden reduïts a un incert període d’inestabilitat i sacrificis, que seria compensat al final per la consecució de l’objectiu esperat, és a dir, l’aplicació del dret d’autodeterminació i tot seguit la constitució de la república catalana independent. Aquesta és l’estratègia de confrontació de líders com Carles Puigdemont i Quim Torra, que els permetria assolir el seu projecte personal i passar a la història com els artífexs de la independència de Catalunya.

Si pel contrari s’analitza el passat recent amb rigor, es reconeixen els errors comesos i es treuen les corresponents conclusions, seria possible posar en marxa una altra estratègia amb terminis i fites més realistes que no posin en risc la gestió diària del país ni el seu futur. Aquesta segona estratègia es justifica amb els següents arguments:

  1. Els vuit anys que portem de “procés” han demostrat que l’Estat espanyol és molt més fort del que podia semblar, que no hi ha un consens suficient entre la població a favor de la independència, com ho han posat de manifest les diferents eleccions celebrades en les que les opcions independentistes mai han assolit el 50% dels vots, i que la decadència de Catalunya s’ha accentuat per la incertesa política i per la falta d’atenció a la gestió. Cal preveure que tot això es repetiria i s’incrementaria en aquest nou període d’inestabilitat i sacrificis intermedi que en Quim Torra i en Carles Puigdemont ens plantegen amb la “boca petita” i que els catalans i les catalanes del carrer ho passaríem força malament, segurament pitjor que fins ara.
  2. El discurs independentista de la confrontació i de la unilateralitat s’ha basat en una visió màgica i simplista de la realitat, que amagava els costos i potenciava l’èpica, parlant de “ho tenim a tocar”, del suport d’Europa o de la creació d’estructures d’estat, per acabar al final amb la improvisació i el desconcert. Aquest discurs només s’aguanta per la inèrcia de les emocions i objectivament té poc recorregut.
  3. L’Estat espanyol, agradi més o menys, no es res aliè a Catalunya, perquè vam participar en la seva construcció i en formem part, la qual cosa vol dir que si el fem trontollar, també trontollarem nosaltres amb ell i el risc de tocar fons i no poder remuntar o fer-ho en condicions més dolentes, és força gran.
  4. Quan els efectes més negatius de la crisi econòmica del 2008 encara no han estat superats, ara apareix la pandèmia de la Covid-19 amb una nova crisi sanitària, econòmica i social que porta al límit a la nostra societat. La prioritat hauria de ser centrar els esforços en afrontar la situació d’emergència i posar en marxa les transformacions que el país necessita de forma urgent, tenint present que en societats democràtiques avançades per construir quelcom nou és molt més intel·ligent transformar que destruir.

Entre un excés de tacticisme electoral inacabable i una sobredosi d’idealisme desbordat, el país se’ns està escolant entre els dits en un procés continuat de decadència, que en un moment determinat qualsevol espurna descontrolada pot fer saltar pels aires. No hi ha falsos paradisos al final del túnel, sinó un futur força complex que requereix fixar prioritats i gestionar la realitat amb seny. La independència de Catalunya pot ser un objectiu, però també ho pot ser aconseguir un Estat espanyol plurinacional de caire federal.

Cal treballar per assolir l’objectiu que cadascú consideri millor, però s’ha se fer sense presses i també sense pauses, fent servir com instruments el diàleg, la negociació i el pacte i buscant els consensos necessaris dintre del marc democràtic per abordar les qüestions més de fons, com la relació Catalunya-Espanya o el discussió monarquia-república. Però primer cal afrontar la greu crisi generada per la pandèmia de la Covid-19 i revertir els aspectes negatius que venim arrossegant des de l’anterior crisi del 2008, principalment la sostenibilitat de l’estat de benestar, la reconversió de l’economia, la creixent desigualtat social i la precarietat dels joves, així com trobar una solució pels líders catalans empresonats. Si per una estratègia partidista a curt termini o per mantenir la flama de les emocions no ho fem així i invertim les prioritats, podem abocar al país a un carreró sense sortida i perdre molt del que hem aconseguir en les darreres quatre dècades i que ara, per falta de memòria històrica, no sabem valorar.

Comments are closed.