Ja no vull ni debatre ni opinar. Tan sols vull que s’arregli la relació entre catalans. Ens estem separant, i no precisament d’Espanya, sinó entre nosaltres mateixos. Avui he sentit el rebuig per part de gent que considero amics meus, i no em sembla gens bé que això afecti de manera tan cruel a les relacions personals. Fins ara no m’havia passat, però es veu que la diferència d’opinions respecte a aquest tema afecta a amistats de gairebé tota la vida. Em sap molt de greu. Em fa pena. Tinc por”.
Reflexió d’un adolescent a Facebook
La primera línia d’aquest article vol rebutjar sense cap mena de dubte l’actuació policial de diumenge passat. Sempre he defensat el diàleg i per això he estat titllat de feixista per una massa de radicals que ja no entren en raó, però sempre, sempre, estaré al costat d’un col·lectiu, sigui quin sigui, que es manifesti pacíficament per demanar també el que sigui. Aquest respecte que jo demano no ha estat correspost per una part gens menyspreable dels coneguts que envolten la meva existència i diumenge no vaig parar de rebre missatges com a mínim coercitius, coaccionadors i intimidatoris; l’últim, “assassí”. Si fos un robot n’hi hauria prou amb esborrar-los, bloquejar el telèfon de l’individu i continuar la vida com si res, però és ben clar que les persones tenim sentiments i res no pot ser igual després de rebre aquesta mena d’insults que tenen un propòsit clar de confrontació i provocació.
Les evidències en són clares i objectives. Hi ha una part de la societat catalana que no se sent a gust en l’encaix espanyol. La frustració creada a partir del rebuig per part del Tribunal Constitucional a l’Estatut votat al 2006 pels catalans és segurament l’origen de la situació creada fins ara. Les eleccions plebiscitàries les van perdre els partits independentistes en número de vots i les van guanyar en número d’escons, evidenciant però, una partició de la societat catalana gairebé al 50 per cent. Malgrat tot, la necessitat d’aconseguir un govern estable va fer que Junts pel sí optés per les CUP i això ha esdevingut molt perillós. Segurament si el pacte hagués estat amb Catalunya sí que es pot, la tensió s’hauria rebaixat, hi hauria hagut més transversalitat en les opinions i hauríem arribat a uns altres moments de la història. Però això és política ficció, perquè segurament també el full de ruta ja era escrit i no hi havia una altra opció. La determinació de l’incompliment de les lleis supremes era ja el primer punt de l’ordre del dia de Puigdemont i Junqueras. També la purga d’elements contraris al procés que han anat marxant voluntàriament o obligatòriament, ha provocat una radicalització de conseqüències ja previsibles.
Diumenge passat es van produir fets molt lamentables que perduraran per sempre en la societat catalana. D’una banda els episodis de violència gratuïta que no calien, ja que l’aparell del referèndum estava ja completament desballestat i la votació no tenia cap mena de reconeixement ni validesa. Sense control i amb infinitat d’irregularitats, sense cens, sense sobres, amb urnes opaques, amb possibilitat de votar moltes vegades, podia esdevenir una festa de la democràcia, si volen, però no un referèndum amb plenes garanties d’imparcialitat. Diuen que si els Mossos haguessin complert les ordres de precintar les escoles res hauria passat, però això no se sabrà mai.
El fet és que si fa o no fa van votar les mateixes persones que el 9-N i el recolzament a la independència és del 38% per cent del cens real. Aquells que pensaven que les imatges colpidores de la violència policial farien arrossegar les masses no independentistes cap als punts de votació es van equivocar, potser perquè ja sabien des d’un principi que, malgrat les consignes ben estructurades de que es tractava d’un vot en favor de la democràcia i contra el PP, la realitat és que a la papereta ho deia ben clar. Estic segur que aquest 60 per cent d’abstencionistes, bé, potser no tots, partien de la base de que es tractava d’un referèndum il·legal i per tant no vàlid.
Però em preocupen dues coses. En primer lloc la mentida, la vergonyosa manipulació d’una part dels independentistes que volen accedir al poder ensarronant-nos. Les fotografies no enganyen i fins a quatre en vaig rebre diumenge que me les vaig creure i em van encendre perquè sóc humà i no accepto la violència. El prestigiós diari Le Monde ho denuncia a les seves pàgines (més info: ‘Violences policières en Catalogne : attention aux images trompeuses‘).
I és que la fotografia dels policies pegant un grup de bombers és del 2013, són Mossos d’esquadra i no Policia Nacional i és una manifestació de bombers contra les retallades (més info: ‘Firefighters Clash With Riot Police In Spain During Austerity Protest‘). Publicada al diari El Punt Avui el dia 2, encara esperem una disculpa, que malauradament no arribarà. A què estan jugant?
Dues fotos més que van trasbalsar tots els catalans diumenge van resultar falses. La d’un menor amb el cap ple de sang, que en realitat era del 2012 arran d’una manifestació a Tarragona reprimida també pels Mossos d’Esquadra i la d’una senyora que acabava de caure per les escales i que, naturalment, tampoc no era de diumenge.
L’última i per a mi la més indigna i immoral, la de la militant d’ERC Marta Torrecillas. Vaig plorar quan vaig sentir l’àudio (escolteu-lo aquí) on detallava que la Policia Nacional li havia trencat “un per un i expressament” tots els dits de les mans i li havien “tocat les tetes”. Suposo que li ha pogut més la vergonya i al final ha confessat a TV3 la seva mentida (més info: ‘Torrecillas matiza el alcance de sus lesiones‘).
On queden ara els independentistes de bona fe rebutjant aquestes accions? No veuen que estan fetes per crear més odi? Els seus silencis, fan por. Com por em van fer dimarts, en una vaga que ja era convocada abans dels fets de diumenge, les intimidacions de piquets davant els centres educatius, comerços i empreses. Com la por en veure un sol cotxe capaç d’aturar una carretera sota la mirada còmplice dels Mossos d’Esquadra.
Ja només puc tenir por en adonar-me que en algunes manifestacions es comença a cridar “Visca Terra Lliure” i el “a por ellos” dels de fora de Catalunya ja té la mateixa resposta a Catalunya però en català: “a per ells”, davant les comissaries de la Policia Nacional i els hotels on s’allotgen. La mateixa frase en dos idiomes diferents. Cap diferència. En fa por també que gent de pau, gent que fins ara demanava el diàleg, el seny i la prudència comenci a defallir i accepti una solució violenta.
No ens ho mereixem. Jo sempre treballaré pel diàleg, sempre; malgrat els insults que rebo i que enforteixen la meva decisió. La fractura social ja és un fet i encara hi ha camins per trobar solucions on hi capiguem tots. Ni Rajoy, ni Puigdemont ni Junqueras en són vàlids. La societat civil, la que es nega a estar en un bàndol, té l’obligació de fer-ho. I els independentistes moderats, si en queda algú, també. Alguns ja veuen la tragèdia com un fet irreversible. Les paraules del Rei tot i ser completament correctes i dins el marc legal, no em tranquil·litzen. I encara menys les de Puigdemont. De fet, ja no em calma res: el canvi de su social del Banc Sabadell, després de més de 130 anys d’història, de Caixabank, Gas Natural, i les probables d’ Abertis, Freixenet o la farmacèutica Grífols.
Evitem el conflicte civil que molts ja albiren. No deixaré de dir-ho. Pel bé de tots. Encara hi som a temps, tots plegats.
Una guspira d’esperança l’obre Miquel Iceta i d’altres taules pel seny i contra la unilateralitat: les del Col.legi d’Advocats i la plataforma Hablamos/Parlem. També gairebé l’única veu discordant del procés, el sempre ponderat Santi Vila que diu textualment que “les veus que demanen diàleg i moderació s’imposin als sectors més extremistes”, en un clar avís també als membres del seu partit. Ho anirem veient…
