‘Francisco Morales, la consciència de classe’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa. Urbanista i habitatge

Després del traspàs de Francisco Morales n’hem ressaltat la seva humanitat i la seva activitat social al barri i municipal a l’ajuntament, però realment, per justícia, caldria fer-ne una reivindicació més política. I aquesta posaria de relleu la seva consciència de classe treballadora. Sense aquest reconeixement disminuiríem la seva persona.

Consciència de classe en termes d’identitat, però també de projecte. En sentit personal per l’experiència viscuda des de petit, per la repressió econòmica i política, i de gran com a vida d’obrer. Però comptava decisivament la seva voluntat de transcendir el present amb l’objectiu d’una societat sense classes, això era el que realment el movia, la convicció de comunista. I això marcava el tracte, el diàleg, allò que hom podia compartir.

En el meu cas, entre ell i jo establíem el diàleg entre un obrer i un professional petit burgès. Si, podíem compartir reivindicacions, mirada sobre la societat, opcions de treball, sigui a l’associació de veïns o fos a l’ajuntament, el criteri de valoració que ell marcava era el d’una justícia, òbviament social, però enfocada a una transformació de fons. Ell aportava aquest criteri com la regla necessària. No hi havia espai per a la lleugeresa.

Antoni Farrés tenia en ell un consultor de confiança i contrast, com també amb Antonio Trives, i amb ningú més hi havia aquest criteri de proximitat de diàleg amb dirigents obrers. Aquesta consulta era de valors i opcions de fons, de sentit en l’orientació política en moments complexos.

I, per aquest camí, en Francisco no va ser mai un polític professional. Els seus dos mandats a l’ajuntament van ser de pas per tornar a la vida civil, on la política continuava igualment present, perquè la transformació necessària no era sols administració. I quan fou gestor, en el cas de l’ocupació comunitària, va posar per davant el fet d’organitzar la força laboral amb el mínim de cos administratiu i tècnic, creient en el treball com a element essencial. I aquest era un element de referència que podia fer-lo crític amb els tècnics, a qui respectava, però no s’hi subjectiva sense criteri, i ho feia amb un tracte d’igual a igual.

El tracte amb ell significava: podem fer camí junts, podem compartir… si estem d’acord en transcendir el punt on som en aquesta societat. Aquest era l’examen que feia un obrer amb consciència de classe a un petit burgès, potser company de viatge, ves a saber per quin temps i trajecte, conscient de l’enorme empresa que era la revolució social, la qual demanava amplitud, generositat, però també exigència.

És ara, doncs, de justícia respecte ell el reconèixer la seva voluntat com a motor de la seva vida pública, la seva consciència de classe amb fons de voluntat revolucionaria.