‘Francisco Morales, la dignitat moral’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa. Urbanista i arquitecte. Regidor entre 1979 i 1987 amb Antoni Farrés i Francisco Morales

Ens acaba de deixar Francisco Morales, qui fou president emblemàtic de l’Associació de Veïns de ca n’Oriac i primer tinent d’alcalde dels inicials ajuntaments d’Antoni Farrés.

El vaig conèixer als inicis dels anys 70 en el moment de la reivindicació veïnal, ell com a membre destacat de l’associació de veïns i força temps el seu president. Eren els moment de la Gran Via, de les lluites pels espais verds i d’equipaments. Algunes de les places del barri, del Pi, de l’Avet, de la Palmera… i altres equipaments actuals parteixen de les ocupacions dels darrers solars on es podia especular densificant el barri. Aquells noms deriven de les primeres plantacions d’arbres que s’hi feren. I estant ja a l’ajuntament del 79 em vingué a veure un conegut especulador que es va venir a queixar ‘dels seus’, és a dir dels regidors franquistes, a qui adduïa l’aprovació del Pla Comarcal que havia consolidat de destí públic aquells espais. De fet fou l’aprovació del Pla per la Diputació qui ho feu. En Francisco no tingué mai clar que aquells terrenys haguessin de ser abonats per expropiació, quan eren un equilibri just als guanys fets al seu entorn i crec que mes d’un no ha esta mai abonat. La seva mirada, des d’aquell mateix moment, tampoc era simple, ni sols de part. Va defensar que el barri perdés edificabilitat, des dels tres als dos pisos, en el comú dels casos, per a no incrementar encara més els dèficits que barri. Aquesta reducció universal la podem veure justificada en ben pocs altres casos i representa un sentit de responsabilitat i lideratge ben poc comuns.

Vam coincidir a l’ajuntament Farrés. Ell fou el primer tinent d’alcalde i numero dos a la llista del PSUC. Representava el que podríem entendre com l’altre Sabadell, el dels barris, entre els quals Ca n’Oriac, per dimensió, emergia com el més significatiu. Eren els barris que baixaven a Sabadell, però que encara no n’eren, no se’n sentien. Aquest valor de representar l’altra ciutat fou sensible en la mirada de Farrés i quan Francisco va seure a la taula de presidència del Ple més d’un estomac de la dreta local es va regirar. I va ser el  substitut de l’alcalde en nombroses ocasions. Ell fou regidor d’obres i jo d’urbanisme, camps que encavalcaven i sempre vam fer camí junts, perquè les obres eren també tracte amb el veïnat i calia anar de la mà i amb acord. En moment d’una sobrietat absoluta, d’urbanització de sauló i panot, jo hauria intentat algun detall més de disseny, o de més preu, però l’estricte igualitarisme que calia per resoldre els dèficits va marcar etapa. A l’ajuntament ell fou l’empresari organitzador dels fins a 700 treballadors de l’ocupació comunitària que va endreçar escoles i urbanitzar places i carrers, moltes obres de les quals encara són vigents, per exemple, al passeig de la Ronda Zamenhof.

Des de l’ajuntament sempre fou conscient de les dues dimensions de la política, una cosa era la representació municipal i l’altre el moviment cívic veïnal i no les confongué mai, per més que en una època de democràcia recentment inaugurada ambdós camps presentaven límits que podíem confondre. Per aquest fet, en deixar l’ajuntament retornà a l’associació de veïns i a una activitat estrictament civil, sense confusió, plenament conscient de l’etapa provisional que havia viscut.

Passada l’època municipal vam coincidir en una obra de rehabilitació d’una masia a Riner, al Solsonès. Ell hi feia de paleta i jo d’arquitecte. Ell arribava a les 8 i jo a les 11 a la “direcció d’obra”, ell va fer-la sencera i jo els croquis i en els detalls tècnics sovint guanyava la seva opció. Amb tots els tècnics sempre va mantenir una relació critica que no es deixava entabanar fàcilment. La consciència de classe emergia clarament. Ell era un obrer i jo un petit burgès, manteníem amistat i respecte, des de la coincidència en moltes circumstàncies, per exemple en el combat contra el Quart Cinturó i el seu impacte a Sant Julià, però sense una convivència estreta perquè vivíem a mons diferents. Diferència des de la qual et lliurava un tracte sensible. Quan volia, però, sempre tenia una mirada critica i et podia deixar retratat només amb un somriure irònic, perquè la seva vara de mesura era crítica i afinada. En caràcter fou d’una absoluta sobrietat cordovesa.

La seva consciència provenia d’haver passat fam en la postguerra, per una repressió política al seu pare que incloïa no donar-li feina, i així, la seva immigració a Sabadell no fou sols econòmica sinó molt política. Podeu llegir la seva entrevista al llibre Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut. En els darrers anys conegué el sofriment de la pròpia malaltia i, sobretot, la pèrdua d’una filla per càncer. Representa i ha estat una persona d’un temps que ja no és l’actual, forjada en la dignitat de la lluita i en una moral sòlida i exemplar, totalment fet a si mateix, un refent per als que l’hem conegut i tractat.