L'arquitecta i urbanista Manel Larrosa, a la jornada. Autor: J.d.A.

‘Fuenteovejuna de les roures’, per Manel Larrosa

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.

L’obra teatral Fuenteovejuna de Lope de Vega (1612) ha quedat sintetitzada amb una sola frase en la memòria d’una revolta popular: “todos a una”. Val la pena recordar que la trama s’inspira en un cas real i combina un delicte penal, la mort del Comendador, un poble alçat, l’acció de la justícia i la intervenció reial.

Més en detall, el Comendador abusa del seu càrrec, ultratja el poble, viola…, i és mort en una revolta. L’acció penal de la justícia intervé per trobar el culpable i tots els testimonis sistemàticament, un seguit de l’altre, responen ‘Fuenteovejuna’ a la pregunta de qui n’ha estat l’autor. La justícia no s’està de manies, tortura fins i tot les criatures per trobar l’autor i res n’obté. L’aparició final del reis restableix la justícia perdonant el poble alçat i es tanca el cercle i l’obra.

Els detalls ens recorden el moment actual amb el judici de l’1-O, per la revolta popular, per l’acusació penal, per la defensa col·lectiva i per la funció del rei en tot plegat. A l’obra de Lope el rei no secunda la justícia, sinó que se situa al marge i la contradiu, mentre que avui el rei afirma que la llei inflexible determina la democràcia, no el seu sentit, ni la seva cultura, sinó la seva aplicació mecànica. Amb un rei com Felip VI no ho hauria estat possible aquesta obra. Els reis que ens presenta Lope són els Catòlics i en parla més d’un segle després de la seva mort. I és curiós que la reina Isabel és una simple figurant, mentre que qui realment mana és Ferran d’Aragó, tot i que l’escenari és Castella.

Aquesta obra, impresa en la profunditat de la memòria popular espanyola, hauria de servir a Espanya per entendre que l’1-O no vam matar cap Comendador, tot i la duresa dels justiciers, però sí que es féu “tots a la una”. L’1-O semblava que faríem la foto de la guàrdia civil enduent-se les urnes, cosa que ja hauria estat prou greu, però resulta que vam arribar força més lluny: la gent va ocupar per avançat els llocs de votació, es va enfrontar a la policia, va protegir les urnes, i va rebre a dojo.

Qui va fer possible, doncs, l’1-O??

– Fuenteovejuna de les roures!

L’obra de Lope es tanca amb les paraules del rei:

…aunque fue grave el delito,
por fuerza ha de perdonarse.
Y la villa es bien se quede
en mí, pues de mí se vale.

A Fuenteovejuna hi va haver un crim, a les Roures, sense crim, la demanda penal supera la de d’assassinat. Sense la posició final del rei no hauria existit l’obra de Lope amb l’expressió de la funció de la monarquia com a garantia de la cohesió política, amb un cant a la legitimació popular concreta i local de la figura del rei, no pas d’una de genèrica respecte del “poble” com a totalitat, perquè és clar que l’assumeix davant d’una vil·la puntual. Ferran el Catòlic és el príncep del Renaixement, el polític modern atent a la seva legitimitat. Que Ferran era rei absolut i Felip constitucional? –no sembla a l’inrevés? Tota una lliçó per al monarca actual que, 500 anys després, vol ser només la punta d’una jerarquia.

Avui el monarca integra tots els poders de l’Estat, en comptes d’arbitrar-los situant-se lateralment. El rei encola tots els poders: executiu, més parlament, més judicial, els grans partits, els mitjans de comunicació i l’economia de l’Estat (el gran Madrid). Un àrbitre separa els poders, mentre que un jerarca superior els uneix, per més que els seus membres al·ludeixin independència personal en la seva funció. Tal i com diu Javier Pérez Royo, tenim una monarquia constituïda, no un Estat constitucional.

Els mecanismes concrets de la integració dels poders són les portes giratòries, amb poders no estancs i massa porosos, la submissió reverencial el monarca, la seva superioritat institucional i la manca de cultura autònoma de cada poder. Un àrbitre protegeix les minories, un jerarca les sotmet. Aquest nostre rei assumeix, és, la mort dels poders separats, atorga trets absoluts a l’Estat. En síntesi, el rei és la clau de volta dels sistema i, per tant, acaba essent la seva baula dèbil. El seu rictus es manifestació de debilitat.