ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Perquè no un govern absolutament tècnic?, supeditat al President Puigdemont a Brussel·les (tècnic en la línia que demanava Mas-Colell). Si cal, amb els secretaris generals actuals elevats a consellers (sempre i quan no s’acabin creient que són més del que se’ls encarrega!). Més un Parlament molt polític i actiu amb els consellers del govern Puigdemont com a caps de les comissions del Parlament (i fent de veritables Consellers) que situarien el Parlament al centre de la política (hi ha precedents històrics).
El president investit seria també d’un perfil supeditat a Puigdemont i faria de cap del govern tècnic. Els consellers tècnics podrien anar a Madrid i complir formalitats i negociacions, sempre subjectes als seus caps al Parlament. Però caldria que tot això fos estrictament legal, no il·lusionista.
Per això cal plantejar la supremacia del Parlament i un govern tècnic davant Madrid i l’economia. Però, compte!, que els detalls són claus: no hi hauria una “doble legalitat”, aquesta només és autonòmica. Hi ha d’haver obediència republicana, que és una altra cosa!
Deixaríem clar que els ciutadans no ens podem creure que sigui possible un Govern amb plenitud en un any que tenim uns judicis molt bèsties al Suprem i en un moment on l’embat amb l’Estat és de fons i ho ha canviat tot.
Els presidents de les comissions parlamentàries (els que corresponen als partits del govern) actuarien públicament com a personatges públics en les seves matèries i despatxarien amb Puigdemont a Brussel·les, que seria assistit pels consellers exiliats (aquest seria el ‘Consell de la República’).
Conclusió: un govern “autonòmic” supeditat a un Parlament de majoria republicana: política, política i política.
La superioritat del Parlament, obert a la societat, portaria endavant una tasca legislativa activa i de debat profund, en termes constituents, prefigurant el nou país. Les lleis podrien quedar suspeses pel TC, en tot o part, però farien material l’aspiració del nou futur. No ens cal perdre ara el temps en la redacció d’una constitució abstracte i feta en el buit, però sí cal esforçar-nos en els detalls, en fer més visible el camí a obrir… tot desbrossant-lo. Aquesta seria la construcció d’un potent imaginari sobre polítiques socials, aspiracions de país, de totes les fites possibles negades per Madrid, posant de relleu el contrast entre la equitat deguda i el mal tracte que ens fan…
Hi ha un massa fetitxisme sobre el govern. Aquest és important, però el Parlament ho és més (i ho dic per haver conegut la manca de receptivitat del Parlament, fet que dol i és un contrasentit). I tot plegat perquè la prioritat és preservar les institucions i augmentar la base social.
Aquesta proposat parteix del fet que tot govern limita el marge de maniobra d’un parlament. És així perquè s’empara el govern amb l’escut de la majoria parlamentaria, sovint fins límits que redueixen la representació efectiva de la ciutadania. I això en circumstàncies normals pot ser correcte, pero no avui. El monopoli de les iniciatives per part del govern (encara que sigui amb la bandera de lleis socials) paralitzaria la societat en un moment en el qual ens cal més dinàmica entre representats i representació. En circumstàncies normals hi ha la substitució de la política per l’administració. Ara no ens hi hem de reduir.
Això ha succeït en els darrers anys, en ple procés, i podria esdevenir un cop s’investís un govern convencional, encara que es parli d’escenaris constituents, republicans, etc.
Només tecnificant el govern es pot crear un Parlament molt polític que no sigui un fre, sinó un incentiu al debat amb la ciutadania i un actiu en la confrontació política amb l’Estat.
Tots els debats de model econòmic de país, polítiques socials, infraestructures… podrien ser potents en el marc del Parlament i només molt fluixos separats entre la societat i el govern, com ho demostren les iniciatives en curs. Ara no és hora d’un nou “congrés de cultura catalana”, quan hi ha Parlament.
I al Parlament, la presència de l’oposició no és una limitació sinó un incentiu real, la superació efectiva d’un simulacre portat des de la societat, per arribar a materialitzar política real (que és paraula, idees… davant l’oposició, no sense ella) des dels representants i amb societat que hi participaria de bracet.
En síntesi:
- El President Puigdemont nomena el seu conseller en cap (o president autonòmic), que el Parlament aprova.
- El govern és absolutament tècnic (preferentment els actuals secretaris generals elevats a consellers).
- La força política rau en el Parlament, expressió de la sobirania, i Puigdemont despatxa amb els caps de les Comissions del Parlament (o els seus vicepresidents, quan el cap no és d’un partit de suport del govern).
- El govern autonòmic negocia amb Madrid i amb l’economia. Ho vetlla el Parlament i la Presidència de Brussel·les, a través del Parlament. Pero si un dia Madrid vol un contacte polític haurà de trucar a Brussel·les.
- El ‘Consell de la República’ a Brussel·les es crea sense cap tràmit al Parlament, talment com res de Tarradellas es devia al règim franquista.
- El President és fort perquè el govern a Barcelona és estrictament autonòmic (i els consellers no es creixen, ni poden).
De la mateixa forma que l’1 d’octubre van aparèixer les urnes, sense que el Govern li calgués portar-les, ara tenim un camí de República més enllà de la llei autonòmica. Una meitat de la ciutadania configura materialment aquest imaginari i treballa per a ampliar la base social republicana i aquest gruix de societat ja hem abandonat el Reino.
