ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista.
Ja toca. Porta uns 45 anys de vida i no hauria de complir la cinquantena. Fou la primera gran lluita urbanística de la ciutat, a finals del franquisme, aquella que agrupà un munt d’associacions de veïns quan quasi ni es coneixien entre elles.
Fou l’aliança del moviment popular, de tècnics joves i de més sectors socials contra l’ajuntament Burull, plenament conscients que allà fonamentàvem un nou municipalisme amb visió de govern, un futur que ja començàvem a entreveure. I vam formular una alternativa i teníem raó. I vam combatre les contribucions especials inversemblants, les quals, en guanyar-se el plet, va ser el primer ajuntament democràtic qui va haver de resoldre el pagament d’una obra blasmada. Un bumerang: paga i, amén, empassa’t el desastre! Només a la Plaça d’Espanya vam poder eliminar l’scalèxtric previst i fer-hi un cercle verd de 120 metres de diàmetre. Doncs, prou!, ja toca eliminar aquesta grollera via urbana. I no estaria per demés recuperar una aliança d’associacions com per fer-la puré. No ens en manquen ganes a alguns dels que hi vam participar.
Dura realitat
Avui la Gran Via separa la ciutat en dues meitats pràcticament iguals a banda i banda, és com un eix d’equilibri. 100.000 habitants a cada banda i són unes 47 mil persones que hi viuen a menys de 300 metres, com ha explicat Antoni Font. L’impacte urbà d’aquest desastre és notable. Una via pagada pel municipi serveix de distribuïdor de la xarxa radial de totes les carreteres que hi ha per sobre de l’autopista de Girona i per sota de Castellar. Ja toca una solució pagada a escala catalana.
Un espai amb trams negatius, fins i tot on més gran és l’espai, com per exemple abans i després de la Plaça d’Espanya, el nus de la qual ajunta els dos principals eixos de la ciutat en un conflicte deplorable.
La conspiració per tal de liquidar la Gran Via demana, per començar, que podríem repartir mitja dotzena d’aparells de mesura de l’aire, com el que hi ha davant el mercat de la Creu Alta a més llocs: l’Hospital Taulí, estació RENFE, final Rambla, Gràcia… i poder-nos escandalitzar dels resultats de la contaminació. Seria una bona alcaldada.
En segon lloc, l’alcalde ha d’afirmar que el termini d’un any (posat a ser generós, això sempre) tallarà el pas de camions, ja que aquesta és una via estrictament local i sota la seva autoritat. És clar que això empenyeria la Generalitat a trobar solucions a un forat negre que la ciutat s’empassa tota sola. D’això es tracta, precisament, de fer pressió. Però bé, cal ajudar-hi positivament. L’ajuntament no ha de demanar, solament, ha de fer i el primer pas i això és traçar l’avantprojecte de la Rondes Nord i Est, i dur-los al departament de Territori i Sostenibilitat, per tal de consolidar el compromís de la Generalitat al més breu termini possible.
Obrir futur
Gestions i accions ràpides a part, cal dibuixar la nova urbanització d’aquest espai, simplement per començar a envellir un primer projecte i avançar en un segon de millor. Mai no s’encerta a la primera. Però, en tot cas, seria un passeig de l’estil del de Sant Joan a Barcelona, amb voreres immenses i verdes. Fem camí, doncs.
I cal imaginar la Gran Via com una línia de metro amb sis estacions, les tres actuals, més Can Llong, Taulí i la Rambleta. I cal demostrar la viabilitat de combois semidirectes a Manresa, que no pararíem pas a totes les estacions, amb d’altres fins Terrassa que sí ho farien. Novament és invertir en paper, però això és barat i rendible! Es fa molta guerra i molts negocis amb paper! I disposar de projectes serveix per participar, per exemple, en aquelles loteries que són les subvencions amb finançament europeu. Perquè sense projectes no es fa res i seguirem condemnats a empassar-nos fum i degradació.
Un projecte de nova ciutat al llarg d’aquests sis quilometres permetia ampliar espais arbrats, recuperar llocs per a dotacions i nou habitatge públic, en solars comptats, però ben situats. I caldria resoldre l’entorn de la Plaça Espanya com a gran estació intermodal de bus i tren.
50è aniversari
Volem entreveure un 50è aniversari que hagi iniciat el camí de transformació. Volem viure-ho, no pas llegar-ho i ens hi va el ser o no un Sabadell que trenqui la condemna de suburbialització instal·lada al llarg de tot el seu nucli urbà.
