ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Brunet i Mauri, periodista
El meu treball de final de carrera per l’assignatura de Relacions Internacionals que impartia el professor Jesús Maria Rodés, versà sobre el conflicte àrab-israelita. Un conflicte que especialment des de la creació de l’Estat d’Israel està condicionant la vida a l’Orient Mitjà. Aquest estiu, en ocasió de la meva visita a Haifa i Jerusalem, vaig mantenir una interessant conversa amb la guia que ens acompanyava sobre l’estat de les relacions entre israelians i palestins. Els detalls d’aquella conversa quedaren reflectits en el diari que mensualment publico en el meu blog (joanbrunetmauri.cat). Dies després de la visita, de retorn a casa, mentre repassava les notes del viatge i rememorava el meu treball de final de carrera, vaig ratificar-me, d’una banda, en la creença que mai no hi hauria pau a Palestina mentre no hi hagués dos estats (Israel i Palestina). De l’altra, que qualsevol intent de Hamàs o de la Jihad Islàmica d’atacar Israel en defensa del qual els palestins consideren són els seus territoris i drets, tindria conseqüències demolidores pel poble palestí.
És en aquest context que se’m fa difícil comprendre la raó de l’ofensiva sorpresa de Hamàs va desencadenar divendres de matinada contra Israel; ofensiva que complicarà encara més la hipotètica resolució d’un conflicte que malgrat, també cal dir-ho, acumular darrere seu incompliments fefaents per part d’Israel (resolucions de les Nacions Unides i Acords d’Oslo, d’entre d’altres), en cap cas pot justificar ni aquest ni qualsevol altre atac. Això sense tenir en compte les conseqüències que se’n deriven a aixecar la tensió fins a uns nivells que no es veien des de la guerra del Yom Kippur, desencadenada el 6 d’octubre de 1973 per Egipte i Síria amb l’intent de recuperar els territoris palestins perduts (Sinaí i Alts del Golan respectivament) que es trobaven a mans d’Israel des de la Guerra dels Sis Dies (1967).
D’aquí que l’atac de Hamàs de divendres, no fa més que donar arguments nous als sectors més radicals de l’actual govern israelià, alhora que fa que els Palestina es quedi amb menys suports internacionals, amb una única excepció, la de l’Iran, que ha aplaudit l’ofensiva. Caldrà, doncs, estar atents a Teheran per saber el perquè d’un atac del qual no se’n derivarà la pau que la ciutadania palestina i israeliana anhelen. Molt al contrari: l’atac generarà més mort, més misèria i el que és pitjor, la cronificació d’un conflicte que va començar a prendre dimensió el 1948 quan es creà l’Estat d’Israel sense que, ni llavors ni ara, ningú pensés en garantir la seguretat i el dret dels palestins a viure en pau i en llibertat.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto de portada: Gaza, en una imatge d’arxiu. Autor: Wikimedia/Yasser abu raya.
