ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ramon Giménez, membre de la Plataforma Ciutadana de suport a les Persones Refugiades de Sabadell.
“He vingut des d’Afganistan, per terra, viatjant durant 19 dies”, afirma l’Idriss, un traductor i intèrpret afganès de la Força Internacional per l’Assistència i la Seguretat a l’Afganistan. No se sentia segur ni a l’Iran, ni al Pakistan, ni a l’Afganistan, on viu. “Sóc un objectiu prioritari pels talibans i Daesh, perquè treballem per exèrcits estrangers”.
Eren dos quarts d’una del migdia de finals de gener a la costa est de Lesbos, pocs quilòmetres al sud de Mitilene, la capital. El termòmetre marcava dos graus positius. L’Idriss venia en el tercer dingui (bot pneumàtic) que arribava aquell matí. En els tres dies anteriors que feia que érem a l’illa, un reduït grup de la plataforma Stop Mare Mortum el vent gelat, la pluja i la neu, per aquest ordre, s’havien anat succeint. I el mar estava massa esverat perquè cap barca travessés els pocs quilòmetres que separen l’illa de la costa turca. Érem a finals de gener de 2016. Ara ha fet un any.
En el segon dingui hi havia arribat en Mashud, un enginyer mecànic afganès que, afegia, volia arribar a Alemanya, on confiava trobar una feina amb la seva qualificació professional. “Des de l’Afganistan a l’Iran hem pagat 2.000 dòlars la meva esposa i 2.000 dòlars jo, i de Turquia a Grècia, 1.000 dòlars més cada un”. S’estremia quan recordava els perills pels quals havien passat en travessar de l’Iran a Turquia, a peu, per una zona on hi havia mines antipersona. Però, a banda del perill de les mines, la travessia clandestina estava plena de dificultats. L’Idriss ens deia, entristit, que havia vist morir, durant l’expedició en que viatjava, unes vint persones davant seu, principalment dones i homes grans i nens, que queien pels estimbats de les muntanyes o defallien glaçats per la neu sense que pogués fer res per ells. Van haver de caminar entre l’Iran i Turquia entre 16 i 20 hores per rutes de muntanya, sense aturar-se, per evitar els controls de l’exèrcit i la policia.
Les històries de l’Idriss i el Mashud són dues dels més de dos centenars d’històries que aquell dia van arribar a Lesbos. Perquè cada persona portava –porta– una història al darrere. No podem generalitzar. Aquell dia gèlid de gener eren històries afganeses, però qualsevol altre dia podien ser històries iraquianes, sirianes, iemenites o eritrees. Persones empeses a abandonar la seva llar per por de la mort, de la presó, de la repressió o per la pobresa o la necessitat de buscar un futur diferent. Eren, i segueixen sent, totes les que volen venir a Europa, persones subjectes de dret a la lliure circulació, al dret d’asil quan aquest sigui el cas, a l’acolliment.
I a Lesbos els primers braços ben oberts que veien aquestes persones eren els dels voluntaris d’arreu, que s’ho havien muntat per arromangar-se i apuntar-se a una organització civil disposats a fer el que els governs i organismes supraestatals s’havien desentès: atendre, assistir, acollir. Noruecs, suecs, holandesos, britànics, grecs i una bona representació d’espanyols i catalans. Allà hi havia els socorristes bascos (Basque Lifeguards) i catalans (Proactiva Open Arms), els bombers de Sevilla (Proem-aid) i els de Castella i Lleó (G-Fire) per orientar els dinguis, ficar-se a l’aigua per ajudar els refugiats, embolicar-los amb mantes tèrmiques o fer-los els primers auxilis. I multitud de voluntaris als campaments improvisats per l’illa: Light House Relief, Platanos, Better Days for Moria, Pipka, MSF… I també molts veïns de l’illa i els pescadors. Un d’ells, Costas Pinderes, havia abandonat sovint la pesca en plena feina per rescatar nàufrags. “Quan veig una persona en perill li dono la mà per ajudar-la. No penso en res més, és una vida, una ànima. Tant me fa qui és, d’on és i què farà” –afegia.
Al costat d’aquesta mobilització, l’ACNUR es limitava a posar autocars a les platges per conduir els refugiats al camp de registre de Moria, on havien d’anar obligatòriament i on la policia grega, reforçada per FRONTEX, la guàrdia europea de fronteres, interrogava i classificava els recent arribats.
El més greu començava a coure’s. FRONTEX i els guardacostes grecs ja rebien instruccions de frenar les arribades en lloc de facilitar l’ajuda humanitària. L’endemà del nostre retorn, Proactiva Open Arms rebia ordres de no fer salvament aigües endins. Com a conseqüència, no van poder ajudar una barca a la deriva per les aigües gelades i quan, finalment, es va poder portar l’embarcació a la platja ja era tard per salvar una nena de cinc anys i una dona de 44 que van morir d’hipotèrmia.
La política europea, doncs, ja estava fent un gir radical. Després de la decisió de Macedònia de tancar la frontera per Idomeni el 9 de març, i que va castigar l’esperança de desenes de milers de persones, pocs dies després la UE signa l’acord il·legal de la vergonya amb Turquia per retornar les persones que hi arribessin i convertir Grècia en un limb-presó. A finals de maig les autoritats gregues desmunten Idomeni, EKO camp i altres per conduir els refugiats a camps oficials, lluny de les càmeres.
El camp de Moria, a Lesbos, de registre passa a ser el que havia estat històricament, una presó, i el flux de refugiats comença a incrementar-se per la ruta Líbia-Itàlia, molt més perillosa. Aquí els naufragis són més freqüents i mortals. La Mediterrània es va convertint en una fossa que l’any 2016 ha comptabilitzat 5.000 persones, i més de les quals no se’n sap res. Podem permetre que la Unió Europea segueixi aixecant murs i aplicant la seva política genocida i continuar amb el nostre dia a dia com si res, perquè el drama no el patim nosaltres?
