ARTICLE D’OPINIÓ
Aleix González Campaña, guía turístic
Durant tots els anys que porto estudiant i investigant la Torre d’en Feu, mai m’hagués imaginat que arribaria a veure el seu estat actual. Un estat que ha empitjorat molt severament des de que va passar a mans municipals (març de 2018). Encara que hi ha una voluntat de tancar l’edifici i evitar que continuï el robatori de ferros, coures i altres elements arquitectònics, la realitat és diferent: la gestió municipal és molt lenta i l’edifici el que menys necessita ara és lentitud.
S’ho han endut tot.. tot. No en queda res, ni les aixetes, ni les màquines del camp, ni ferros decoratius.. fins i tot han pintat parets, escuts i terres hidràulics amb esprai. Veure’l inspira total abandonament i desolació. És com el procés de descomposició més avançat, en que els cucs i mosques entren al cadàver. La Torre d’en Feu és avui dia un cadàver en avançat estat de descomposició del qual no quedarà res, segons calculo i veient la degradació, en 10 anys.
Quan m’apropo setmana a setmana i sobretot durant les visites guiades que faig el primer diumenge de mes pels exteriors, de més de tres hores de duració, intento donar llum i alegria als visitants que, com si una sala de vetlles es tractés, desfilen davant de les seves parets.
No entenc, ni podré entendre mai, com la cultura i la història és la gran oblidada de la ciutat. Són temps foscos els actuals, no tenim dubte, per això crec que la restauració de la Torre d’en Feu podria ser un referent a una ciutat tan grisa com és Sabadell. Una ciutat ja sense patrimoni “visitable”. Tenim patrimoni si, però en ruïnes: Els molins del Ripoll, masies, edificis singulars, fàbriques de la ciutat… tots ells resten tancats i sense projecte. El mal que em fa veure’l últimament no es pot expressar. Em sento molt impotent de veure que va caient i que no es fa res.
Aquests 15 anys d’estudi del castell han sigut per a mi com quatre tesis seguides d’informació i recerca. Quan vaig començar no hi havia quasi res escrit sobre ell, només la típica frase: “edifici sense valor arquitectònic construït en el segle XIX on simula un castell medieval.” Però per la raó que sigui, me’n vaig enamorar quan només tenia sis anys. Any rere any i més intensament des del 2006, he anat descobrint i posant en ordre el gran puzle que és Can Feu: des dels estils arquitectònics utilitzats exterior i interiorment, els diferents tipus de mobiliari de les sales i alcoves, el disseny de cortinatges i escuts, la botànica del jardí, on he pogut identificar més de 100 arbres diferents que hi havia plantats i els plànols dels seu disseny de 1884, la història de la família propietària, on he creat un arbre genealògic ininterromput que va fins el segle IX, la hidrografia de la finca amb els pous i mines que regaven i portaven aigua cap al seu interior.. i així podia anar dient.
Per a mi compartir tota aquesta informació és clau. Mai no he sigut àvar en el sentit de guardar-me la informació, al contrari. El fet de publicar un documental (Can Feu i l’últim Olzina, 2014) i un llibre sobre el castell (Can Feu i les imatges del record, 2016) ha fet possible que cada cop més sabadellencs el puguin conèixer amb un rigor històric sense precedents.
M’agradaria, i veient com està la Torre d’en Feu actualment, que regidors i tècnics de l’Ajuntament de Sabadell posin més cura en la seva conservació i sobretot en pensar quins usos donar-li abans que no quedi res. El temps s’acaba. Per aquest motiu i per donar un impuls impartiré una conferència el proper 22 de gener de 2019 a la Fundació Bosch i Cardellach sobre quins usos, sota el meu punt de vista, poden ser aplicats a l’edifici.
Hem d’unir-nos i lluitar per aquest indret, encara que molta gent continuï dient que no té cap valor. Jo us dic que en té molt. I en tots els nivells: sentimental, històric i arquitectònic. Si no us ho creieu veniu a una visita i ho podreu descobrir.
Desgraciadament sóc l’únic que, gràcies a tota la informació que he anat trobant, puc fer-me una idea molt acurada de com era. I us he de dir que no tenia res a envejar a altres castells o palaus centre europeus de la mateixa època. Sóc conscient que la tasca de recerca continuarà per poder completar tot el puzle que és Can Feu i no deixar res a la invenció o al desconeixement.
La meva meta és que la gent deixi de pensar que és un edifici desolat i sense valor a un edifici amb una bellesa i una història molt important, però desconeguda. Ajuntament i sabadellencs, poseu-vos les piles. Els uns en donar uns usos concrets per començar una ràpida restauració abans que caigui, i els altres en obrir més la ment i valorar-lo. Forma part del poc patrimoni que tenim a la ciutat. Cuidem-lo i estimem-lo. Lluitem! El castell s’ho mereix.
