ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Monge, regidor no adscrit a l’ajuntament de Sabadell
Sabadell es mostra sovint com una ciutat contradictòria. Molt contradictòria, m’atreviria a dir. Sinó, digueu-me com es pot entendre que en el mateix moment en que comença la festa més importat de la ciutat, la Festa Major, les màquines entren a la fàbrica Artèxtil i comencen el seu enderrocament.
Algunes persones ens diran que aquesta coincidència ha estat un fet volgut, una maniobra de distracció. D’altres pensaran que es fruït de la casualitat. Sigui com sigui, el que és innegable és que es tracta de la cristal·lització d’una d’aquestes contradiccions: mentre tots plegats estem de festa, per la porta del darrera ens fan perdre una joia del patrimoni arquitectònic i industrial de la ciutat per fer-hi pisos….
És cert que no s’enderroca tota, ‘només’ un 60 per cent de l’edifici i la resta sembla ser que, a finals d’any, acabarà sent municipal. Un pobre consol per a tan gran mutilació.
Un edifici que no calia reconstruir, que es trobava en un estat de conservació excel·lent, que podia haver acollit un munt de serveis per a la ciutadania. Quin millor lloc per esser la seu del Museu Tèxtil de Sabadell del que tant se’n parla i que tant poc s’ha fet en aquests darrers tres anys? Especialment tenint en compte que la fàbrica Artèxtil acollia tot el procés de la llana: barreja i repentinat, filatura, tint de fil, doblat-retort, ordit, teixit, cosit, acabat, venda i exportació. El lloc perfecte.
Ara el desastre ja ha començat i no es pot aturar. Culpables?. Molts: el govern anterior, al qual jo hi pertanyia (mil vegades he entonat el mea culpa), i que va iniciar els tràmits. El govern actual que no ha fet res per revertir la situació… Però el més trist, el més dolorós, no és que la classe política local hagi fallat (la ciutadania comença a estar-ne acostumada), sinó la manca de resposta, de reacció d’una ciutat que es mostra cada dia més adormida i que es deixa perdre tot el que té de singular. On han estat en aquest procés les organitzacions empresarials, les associacions veïnals, culturals, professionals? On han estat aquells ciutadans notables que ens tenen acostumats a opinar i a influir en aquells temes cabdals, o fins i tot en els més frívols de la ciutat? És un silenci còmplice i sospitós o es tant sols deixadesa?
Quan el govern municipal s’omple la boca amb la ‘pacificació de la ciutat’ no tan sols perdem una peça clau del patrimoni, sinó que desconfigurem i massifiquem una zona de la ciutat (parlen de 150 pisos) sense que s’hagi previst els equipaments educatius, sanitaris… per cobrir aquesta nova demanda. S’aporta a la Gran Via més cotxes (s’estimen al voltant de 250 de més), i ningú diu res. La vella política del totxo, tan criticada abans per alguns, ara la practiquen amb tota normalitat. La ciutat perd, el Banc Sabadell guanya i ningú diu res. Molt trist.
I no tan sols el mal es centra en la fàbrica Artèxtil. Quan els partits que formen l’actual govern municipal eren a l’oposició, al consistori o a la ciutat, s’omplien la boca amb la necessitat de recuperar el patrimoni i valoraven que en aquell moment no es feia prou. Això en un període en el qual certament molts edificis patrimonials foren recuperats i se’ls donà ús: el Teatre Principal, el Despatx Lluch, els Vapors Codina, Buxeda, Badia, els Safarejos de la creu Alta, la fàbrica Molins, etc.
Ara, amb més de tres anys al govern i amb superàvit als pressupostos, podem constatar que no han recuperat ni un sol dels edificis que ells mateixos demanaven reconstruir. La ciutadania contempla com la Maternitat, Correus, els molins del riu, la Masia de Ca ‘Oriac… no tant sols no s’hi ha dut cap actuació, sinó que fins i tot la majoria empitjoren una situació per si força desastrosa.
I mentrestant la ciutat calla. D’això se’n diu decadència. Molt trist i molt dolorós.
